Lament

No entenc la nova ofensiva d'Israel sobre Palestina. 60 anys de conflicte no han estat suficients per arribar a l'enteniment entre parts: Hamas no reconeix Israel; Israel no accepta la creació d'un estat palestí. És una lluita desigual, tant pels morts com pel grau d'assetjament d'un sobre l'altre: Israel restringeix l'ajuda humanitària a Gaza, ha bombardejat la població civil i amenaça que l'ofensiva va per llarg. Mentres que Pròxim Orient (sobretot els països musulmans) es posiciona, Occident s'ho mira amb preocupació i condemna, però no actua. Nacions Unides i la Unió Europea són conscients de la gravetat la situació, per tant, què és el que els impedeix mobilitzar-se? Sembla que els faci por incomodar Estats Unit o Israel, o que assumeixin que Israel incomplirà qualsevol nova resolució en favor de Palestina, com ha fet fins ara. Les institucions internacionals han de contribuir a l'establiment d'una treba permanent que, d'entrada, eviti més morts entre la població civil i alhora ajudi a reconstruir i estabilitzar les zones assetjades per Israel. Si no, potser haurem de lamentar 60 anys més de conflicte.

L'instant precís...

Henry Cartier-Bresson

Enfonses la mà a la neu verge -intentant d'arribar a tocar terra i espantant el fred-; n'agafes un tou; li dones forma, la prems; em mires, agites el braç; i llavors és quan, sense temps per poder reaccionar, em llences una bola de neu.

(des d'ahir, som a l'hivern)

"La pròxima operació la paga PACHÁ"

La discoteca Pachá de València sortejarà una operació d'augment de pits, valorada en 4500 euros, entre els assistents a la festa del proper 5 de desembre.

Així com altres vegades s'havien regalat motos o viatges, des de la direcció de Pachá argumenten que s'ha triat un regal en consonància amb les inquietuds de la societat i el context de crisi actual. Si la guanyadora no vol operar-se els pits i el guanyador no vol regalar el val, sempre poden substituir-ho per sessions de raigs uva, de fotodepilació o implants de botox.

El model de regalar cirurgia estètica a les discoteques va triomfar a Argentina, on aquestes operacions tenen bona acollida entre els joves i són més barates. Ara s'exporta a la Comunitat Valenciana, la més addicta d'Europa a les operacions de pit (el 2007 se'n van realitzar 15000).

Des de les associacions de dones i de cirurgians plàstics s'ha valorat molt negativament aquesta inciativa, perquè s'utilitza el cos de la dona com a reclam publicitari i s'infravalora una especialitat mèdica.

A la nit estan permeses més frivolitats, però no és un bon síntoma social que les discoteques es dediquin a regalar bellesa, sobrevalorant l'aspecte físic, amb l'única finalitat d'autopublicitar-se. Deixant de banda els usos i aplicacions de la cirurgia estètica (sóc defensora que "al pot petit hi ha la bona confitura"), caldria reflexionar fins on volem arribar i quan ens atrevirem a dir "prou de tonteries".

It was a creed written into the founding documents that declared the destiny of a nation.
Yes we can.
It was whispered by slaves and abolitionists as they blazed a trail toward freedom.
Yes we can.
It was sung by immigrants as they struck out from distant shores and pioneers who pushed westward against an unforgiving wilderness.
Yes we can.
It was the call of workers who organized; women who reached for the ballots; a President who chose the moon as our new frontier; and a King who took us to the mountaintop and pointed the way to the Promised Land.
Yes we can to justice and equality.
Yes we can to opportunity and prosperity.
Yes we can heal this nation.
Yes we can repair this world.
Yes we can.
We know the battle ahead will be long, but always remember that no matter what obstacles stand in our way, nothing can stand in the way of the power of millions of voices calling for change.
We have been told we cannot do this by a chorus of cynics...they will only grow louder and more dissonant. We've been asked to pause for a reality check. We've been warned against offering the people of this nation false hope.
But in the unlikely story that is America, there has never been anything false about hope.
Now the hopes of the little girl who goes to a crumbling school in Dillon are the same as the dreams of the boy who learns on the streets of LA; we will remember that there is something happening in America; that we are not as divided as our politics suggests; that we are one people; we are one nation; and together, we will begin the next great chapter in the American story with three words that will ring from coast to coast; from sea to shining sea --
Yes. We. Can.

http://www.youtube.com/watch?v=jjXyqcx-mYY

Torna l'estranya parella!

Bush es retira, però fent soroll i provocant estralls entre els seus aliats.

Bush i Berlusconi, quina parella més estranya! Són tipus sinistres, obscurs, d'aquells que no mereixen cap confiança. Un fa cara de poker i és mentider. L'altre és el rei dels cínics. Els dos titelles tallats amb el mateix patró s'estimen de mala manera i es proclamen amor etern a la Casa Blanca. El més greu és que juguen a dirigir països, a ser presidents, i a l'hora de la veritat, són maldestres i no saben fer la "o" amb un canuto. Això és el que passa als líders polítics no es porten bé: fan el ridícul!

http://www.tv3.cat/videos/742779

tHaT oNe

Penúltim debat entre els candidats a la presidència de la Casa Blanca. Qualsevol anècdota trenca l'avorriment. Mc Cain es presenta com a defensor del medi ambient i l'estalvi. I toca desacreditar al contrincant. Parla d'ell, el senyala mirant-lo de fit a fit: "That one".

Estats Units, regne de contradiccions. Els demòcrates corren a treure profit de la patacada "macainiana": I'm voting for that one" sona bé. Els republicans li treuen importància. D'altres, potser més realistes, entenen el that one com a comentari despectiu. "Aquell negre".

Que Estats Units tingués un president negre seria tota una revolució. Però primer cal que els votants es posin d'acord. Quan se'ls pregunta si els importaria que un negre accedís a la Casa Blanca diuen que no. Alguns menteixen. Volen a Obama, però encara els impressiona el color de la pell.

Calidoscopi d'estiu

Si mires per la finestra de la cuina, els que dominen la vista són aquests camps de blat torrats, com si enlloc de ploure-hi aigua els reguessin amb or. La tarda del dissabte de festa major tornem xino xano cap al "Xalet". Jo bado boca amb la posta de sol, i em faig la valenta passant pel davant de Cal Borrassó; a veure qui se m'apropa ara ensenyant les dents! (els gossos ja no em fan tanta por). Un avi enfila la carretera de Pontils, torna de caminar, i quan és a la meva alçada, em saluda.

-Que ets de Cal Sendra?

-Sí.

-Així l'avi deu estar content! -jo somric-. No us hi veig gaire, per aquí...

-Ja, però cada any pugem per la festa major!

És cert que no pugem sovint a Santa Coloma, però a l'agost, alguna cosa estira cap allà. Així, cada any per la festa major ocupem la casa que mons avis van construir amb tanta il·lusió i esforç, i l'omplim d'olors, soroll i vida. Suposo que això, allà on siguin, els fa contents.

La Natura és la més gran de les criatures de la Terra. A vegades ho demostra de mala manera, quan plou sense control, negant la visibilitat als vehicles indefensos que, camí de Bagà, s'enfilen per la serpentejant carretera de Cercs, o quan els trons peten com la més eixordidora de les traques i provoquen esglais múltiples.

A vegades sap ser gentil i benèvola, i ofereix espectacles com aquest. Què l'ha fet així? Són el vent i l'aigua, els que gràcies a l'erosió constant han aconseguit donar-li aquesta forma de forca? O va aparéixer de sota l'aigua, com una imatge onírica que el mar guardava gelosament? A la carretera, la muntanya és una aparició que retalla el cel i fa delir els ulls humans. Un cop a sota, aquesta perd la forma, i les criatures indefenses es concentren per no deixar-se endur pel vent que circula per la vall profunda que s'eixampla fins a l'horitzó.

Parada gairebé obligada. No podia faltar la platja, la nostra platja predilecta, Sa Riera. L'aigua deixa veure el color de la pell, la fugacitat dels moviments dels peixos, la forma de les roques que reposen al fons del mar... I és juganera. Segons des d'on la miris, li veuràs un to o un altre.

Baixo a la sorra i camino entre les barques, jugant a trobar enmig de tants pals les illes Medes. Contemplem la costa a vol d'ocell. O ens perdem mar endins, fins on ho permeten les nostres cames, per estar sols, llançar-nos del tobogan, "prendre banys" d'aigua freda i gaudir de moments de que porten per títol "de vacances".

...................................................

Al llarg de l'agost he anat omplint la "nevera". He regulat la temperatura a 24º per no passar fred, i hi he anat enganxant imans, com si fos a casa meva. Els meus companys de cuina, el Sergi i l'Enric, han contribuït al repostatge, i tot i que alguns dies no hi hem pogut posar res de nou, hem anat farcint aquesta "nevera", cada cop menys freda, per a mi.

Deixant de banda el sentit figurat, he invertit els matins de juliol i agost d'una bona manera, i malgrat els dubtes inicials, al final he pogut provar tot el que volia, he tastat què és la ràdio, i n'estic molt satisfeta.

El remei per la calor: la nevera

A les dotze del migdia el sol pica de valent. Tinc sort. M'amago dins d'una espècie de búnker de color groc, on puc arribar a passar fred. Avui he sortit d'aquesta caixa per cobrir una notícia. M'he sentit útil i fins i tot important. Excepte a l'hora de la vertitat. He dubtat de com actuar: em quedo dins d'una reunió a porta tancada? Espero la decla oficial? Espero (l'encerto).

De fet, la notícia era re-notícia. Ja se sap. No news? Good news. En el meu cas, no news, avorriment. Cada matí a les 10 obro una gran nevera. La Montse se n'ha anat definitivament al càmping (que no sigui res, l'allau de mosquits!). Ara el Sergi s'hi passeja i va traient i ficant temes, embolicats curosament amb paper film, fresquets però amb data de caducitat.

Continuarà... Espero que no em trobeu congelada.

Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima... La miro i hi veig fragilitat i dolçor.

Com passa el temps, els anys volen sense adonar-nos'en. El primer, te l'expliquen. A partir dels cinc saps què passa. Com en són de divertits els 10 i 11! Als 14 comences a tocar de peus a terra. Els 18 són per volar lluny. Els 20, per enamorar-se. Als 24 toca prendre decisions....

Evolucionem de material sensible a tot terreny, conservant grans dosis de nostàlgia cap al que hem estat, allò que ja no recordem (de no ser per les fotografies, les tietes petoneres, els pares emocionats), assaborint el present i esperant el futur amb ganes... Mirant-ho tot amb els mateixos ulls oberts amb els que un dia, fa 25 anys, vaig donar la benvinguda al món.

Són vostès, els intel·lectuals?

Últimament, tant als intel·lectuals francesos com als espanyols els ha donat per remoure un tema espinós: la llengua. L'Academia Francesa ha advertit que el reconeixement de les llengües regionals en la nova Constitució pot afectar "la identitat nacional", després que la Cambra de Diputats aprovés una esmena perquè el bretó, l'alsacià, l'occità, el basc i el català, entre d'altres, fossin reconeguts com a patrimoni de la nació. Els espanyols no han volgut ser menys, i un grup d'intel·lectuals, entre ells Vargas-Llosa, Savater, i Boadella, han impulsat un manifest per la defensa del castellà com a llengua comú a Espanya. Fan afirmacions com "sólo una [lengua] -el castellano- goza del deber institucional de ser conocida", "son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios", o " en las comunidades bilingües, la lengua oficial puede ser únicamente estimulada, no impuesta", per defensar els nens puguin ser escolaritzats en l'idioma que els pares vulguin, que el castellà sigui l'única llengua obligatòria d'entendre i parlar, que s'hagi de rotular en castellà a més d'en la llengua autonòmica...

Però, en quin país vivim? En el món oníric d'aquests intel·lectuals, el castellà i el francès estan amenaçats, la gent no pot escollir la llengua lliurement perquè el català s'imposa, és el que més es parla i se sent al carrer, etc. No venguin mentides, que la gent se les creu! Vinguin a Catalunya i veuran que, en realitat, el català es parla poc, sovint malament, i pot acabar desapareixent, d'aquí la insistència d'organismes polítics, institucions i mitjans de comunicació per la seva conservació i manteniment. Una altra cosa: les llengües també formen part del patrimoni -intangible- de la humanitat, aporten diferència i alhora donen valor i riquesa les cultures. Un d'aquells fets que, de tanta lògica, a vostès, senyors intel·lectuals, els passa per alt.

Panem et circenses II

L'altre entreteniment per excel·lència és el futbol. El que es porta ara és el de la roja, "nuestra selección", a la que tots els espanyols, del primer a l'últim, estem totalment enganxats i seguim aferrissadament, segons informen Cuatro i la Ser. Després de 24 anys de poca fortuna, Espanya jugarà la final de l'Eurocopa; tot un èxit, i tot un "tinglado", perquè el que hauria de ser únicament esport, s'embolica amb política i interessos empresarials.

Per passos. Cuatro ha comprat els drets d'emissió de l'Eurocopa. Abans de l'inici de la competició ja va inventar-se l'eslògan ¡Podemos!, i va fer un anunci amb les cares més representatives de la cadena entonant el crit de guerra, que significava que la selecció, "nuestra selección", aquesta vegada podia fer mal. En els dos últims partits, els quarts de final contra Itàlia, i la semifinal contra Rússia, s'han crescut pels índexs d'audiència, els més elevats de la història de la televisió a Espanya (ahir 17 milions d'espectadors veient el tercer gol de la roja), segons informa el germà gran de Cuatro, El País. Tampoc ha faltat la ja mítica convocatòria dels aficionats "espanyols" a la Plaza Colón de Madrid, on una gran bandera espanyola, s'encarrega de recordar que a banda d'esport, el sentiment és de una y grande (selecció!).

Un dels handicaps de tot aquest show mediàtic és la confusió que generen els símbols, càntics i celebracions entorn de "nuestra selección". Comencen escalfant motors les ràdios; després del partit, que acaba amb victòria, les valoracions trascendeixen el terreny esportiu i posen èmfasi en la idea que "somos una gran selección", de la que tot bon espanyol hauria d'estar satisfet; a mitjanit, no és estrany sentir gent cridant al carrer "Viva España"... Tot plegat recorda quan Espanya havia de fer mèrits esportius, artístics, etc., per emmascarar el règim franquista; ara que som un país europeu els èxits esportius serveixen per amagar les crisis econòmiques, autonòmiques, i "nuestra selección" esdevé un bàlsam catàrtic, que purifica i unifica.

Per acabar, parlem de futbol, el panem et circenses del segle XXI a casa nostra. Perquè en sé poc, em guiaré per un instint tan primiari com l'entreteniment. El partit contra Itàlia em va avorrir força, però la segona part de la roja contra Rússia, va ser tot un espectacle de joc. Els jugadors ho van donar tot, van córrer sense miraments, van provar virgueries, i van marcar gols. Com el primer, cap. El tanto marcat per Xavi després d'una gran passada d'Iniesta, va servir per oblidar que qui jugava era Espanya i començar a gaudir de bon futbol.

Diumenge, que guanyi el millor!

Panem et circenses I

La cara posseïda, fora de sí, de José Tomàs, el torero revelació. El rostre i el "traje de luces" tacats de sang. En primer terme, el toro que gairebé passa desapercebut... Calia? Era estrictament necessari incloure aquesta foto en la crònica taurina de la tarda del 15 de juny, de la Feria de San Isidro? El País, diari convencut d'esquerres, "progre" i global, va considerar que sí.

Ja m'havia sorprès El País del 6 de juny. L'endemà d'una tarda esplèndida per José Tomàs a Las Ventas, el diari publicava la notícia en portada. Ya es leyenda. José Tomás corta cuatro orejas en Las Ventas en una tarde para la historia, la titulaven, sota una foto del "moment decisiu", que diria Cartier-Bresson, en que el torero entrava a matar. Altres diaris espanyols com La Razón, l'ABC o El Mundo recollien l'èxit amb fotografies de Tomàs tret en braços de la plaça i titulars molt més descriptius.

El País del 16 de juny em va tornar a sorprendre. La tarda de toros del dia abans havia acabat amb Tomás intervingut d'urgència a la infermeria de la plaça. A la portada, una fotonotícia recollia l'ambient entre drama i aroma de tragedia. L'estupefacció va arribar a la pàgina 44, on vaig veure la foto de l'inici, i a sota el titular Una buena tarde para morir.

El País vehicula la idea que els toros equivalen a cultura i fa veritables tauromàquies. Probablement, no és tan pel valor de folklore espanyol que se'n desprèn, tot i que també, si no pel fet que és una de les "nostres" tradicions més antigues (això no treu que siguin primàries), i perquè de sempre, genis de les lletres i les arts com Lorca o Picasso l'han narrat i pintat, elevant-lo a manifestació artística per excel·lència. Aquesta defensa d'allò "més nostre" no eximeix de responsabilitats a l'hora de triar les imatges per il·lustrar els articles. Per tant, malgrat que algunes fotografies puguin ser d'allò més artístiques, cal tenir criteri. El País, amb suficient vagatge, fa un aposta, però sembla passar per alt que allò que a alguns emociona i captiva, a d'altres els pot arribar a ofendre.

Els trenta no pesen. Grease is the world!

Califòrnia, anys seixanta. "Chupes" de pell negra. Pantalons arrapats. "Chicos malos". Noies guais. It's grease lightening! Una història d'amor peculiar. Noi coneix noia. L'estiu s'acaba i es separen. El destí els fa coincidir de nou. On? A l''institut -college- Rydell. Ell, el més xulo de la colla. La gomina sempre apunt. Ella, fifi i recatada. Tota precaució és poca davant del més popular del centre. Però un curs escolar dóna molt de sí: el garatge on la banda tuneja el cotxe per competir amb altres "gangs", els drive-in amb escenes de petó, les festes de pijama i les tardes de batuts de xocolata amb hamburguesa, els balls de l'escola, i la festa de graduació. I mentrestant, de fons, un retrat de la societat americana dels 50, que balla a ritme de "ramalama" , rock i boogie, on cada cop la dona viu la sexualitat de manera més alliberada.
La peli va arrassar. L'aposta de la Paramount va triomfar a mig món: 380 milions de dòlars de recaudació el 1978. Els més cinèfils poden jutjar la qualitat de Grease. Jo, no. Quan tenia 10 anys la meva veïna em tapava els ulls perquè no veiés l'escena romàntica de la platja. Més tard vaig descobrir la música engresadora i les coreografies dinàmiques. Finalment, vaig conéixer de primera mà la societat on s'havia gestat la pel·lícula.

30 anys després, Grease em segueix captivant!

"Chang chang Changitty chang shoobop. That's the way it should be. Wha oooh yeah!".

"Todo vale con tal de conseguir a tu media naranja"

Això ho diu gairebé tot del programa que he descobert aquesta tarda a Tele-5. La cadena regentada pel "Cavaliere" Berlusconi va inaugurar dilluns 9 de juny Mujeres y hombres y viceversa. El programa presentat per Emma García és un producte exportat d'Itàlia que, a l'estil del clàssic "Su media naranja" i el mític Jesús Puente, troba parella a una trentena de persones al llarg de tres mesos. "Un nuevo camino a aquellas personas que anhelan vivir una historia de amor a través de un formato abierto, dotado de un carácter lúdico y divertido, que pondrá de manifiesto que la televisión puede convertirse es un método válido en la consecución de este fin".

Us explico el que he vist: García presenta a dos tronistes (avui els tocava als nois; als primers programes van ser les noies, les que sortien de pesca); després, un sèquit de prop de 12 noies baixen per unes escales i un cop al plató es presenten. El noi -o la noia- tria les 6 que més li agraden; les escollides es venen i ofereixen el millor de sí mateixes, perquè ell es dexideixi per 2, amb qui tindrà una primera cita (la presentadora, per facilitar-li la feina, li recorda que sortirà amb totes!). El públic crida el nom de la concursant que el tronista ha de triar. Els consellers del programa també diuen la seva. Així es crea l'ambient típic d'alguns programes de Tele-5 i Antena 3, idoni per fer bromes sexistes i tirar de clixés caducats: "bueno, ha quedado claro que no eres gay, ¿no?", "hoy quiero que me seduzcan ellas" o "me gusta porque es morena", "mi madre es la mejor, el cerebro de la casa y me quiere mucho.

Mujeres y hombres y viceversa (el títol ven per sí sol!) comença abans que els nens tornin a casa de l'escola; ara, però s'acaba el curs, i segur que més d'un sense activitats extraescolars o casal d'estiu posarà la tele i toparà amb aquest "programa d'entreteniment" per adults que busquen l'amor. Tot plegat, molt educatiu.

中国 Xina

El 4 de juny és una data històrica per Xina. Entre els dies 3 i 4 de juny de 1989, les aspiracions d'obertura i més llibertat dels estudiants xinesos va acabar amb un bany de sang a la plaça de Tiananmen. Escenes similars a les que s'havien viscut a Praga durant la Primavera del 68 es repetien a Orient. Diaris com The Guardian i revistes com TIME van publicar cròniques dels fets, que testificaven la brutalitat dels enfrontaments entre l'exèrcit, impassible, i els estudiants, indefensos, i apropen la història als qui no la van viure. Violència, tancs, sang, mort, i el somni d'avançar, de construir una societat més democràtica, esmicolat. Un xinès afirmava que després de Tiananmen, "Xina mai tornarà a ser la mateixa".

Curiosament, 19 anys després d'aquell episodi, no hi ha un clar posicionament en contra, una disculpa, res. No se'n parla, és un tema tabú. El blog China (The China Blog) del TIME, sí que fa referència a aquest aniversari ignorat. La major presència policial a la plaça de Tiananmen (accentuada ja per la proximitat dels Jocs Olímpics), el cansament dels dissidents, i la lentitud d'Internet són clars símptomes que les autoritats xineses tenen present la data que és. Això contrasta amb els actes celebrats pels familiars de víctimes de la matança. Consideren que no és només "un acte de record als morts sinó una manera de mirar endavant pel futur".

Que Xina vol tirar endavant, està clar. Per això s'hi mira i esforça tant, amb els Jocs Olímpics. És una manera de rentar la cara al país (una mica com vam fer a Barcelona, que ens vam "posar guapos" de sobte), no només en el pla infraestructural, sinó també en matèria de drets humans. I no deixa de ser curiosa l'aportació que fa TIME: "els xinesos tenen més bona consideració del règim pel Jocs Olímpics i de la manera com s'ha resolt el tema del terratrèmol de Sichuan, i passen més per alt l'aniversari de Tiananmen".

Els "ciberdissidents" són la veu crítica amb el règim. Shi Tao, escriptor, periodista i poeta xinès va ser condemnat a 10 anys de presó el 2005 per "divulgació il·legal de secrets d'estat a l'estranger". Yahoo! va filtrar el missatge que Tao va enviar a l'estranger on adjuntava les adevertències de l'Oficina Central del Partit Comunista Xinès als periodistes del país sobre com cobrir els actes de celebració del 4 de juny de 2004. Precisament, en homenatge a ell i com a reivindicació de la manca de llibertat d'expressió (un d'aquells drets democràtics que reclamaven els herois de Tiananmen), el Pen Internacional ha dut a terme una campanya per Internet amb un dels poemes de Tao. Aquest ha seguit la ruta de la flama olímpica i cada dia s'ha llegit amb l'idioma del país corresponent. I no és un poema qualsevol; es titula Juny, i parla, precisament, de Tiananmen.

"Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.
Juny: un sol abrusador m'esquiexa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Junu: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben
per manera d'arribar a mans dels morts"

Tarda gris

Fa una tarda gris, i en alguns punts del cel cobert de núvols sembla que vulgui escorre-s'hi el sol. Se senten els ocells, sembla que parlin en la distància. A estones plou, només a ràfegues. No plou tant com havien anunciat les prediccions. És cosa de Murphy, però toca molt els nassos!

Avui ballàvem a la Plaça del Rei!!!! Havia de ser una d'aquelles actuacions gairebé habituals, de temporada, per oferir als turistes i curiosos de casa una petita mostra de les danses tradicionals catalanes. A més, coincidia amb Corpus, i potser com per casualitat s'haurien trobat dues manifestacions tradicionals, la processó amb el vestiari i els nostres balls.

Perdoneu el meu egocentrisme, però avui no havia de ploure! Els déus de l'aigua estan fent molt de cas a les nostres crides de pluja, però avui no tocava! Teníem preparat un ball de pompa, el de Bombers! (avui ja feia il·lusió) i el cuquet de quan fa molts dies que no et vesteixes i desvesteixes amb pressa, puges a l'escenari i disfrutes del directe.

Almenys ara sí que plou.

Aprofito l'altaveu per si algú té ganes de veure balls tradicionals i ballar una estoneta:

Dissabte 31 de maig, Festa de Primavera.

A les 18h., a Enric Granados entre Consell de Cent i Diputació.

Organitza Ballets de Catalunya.

Mariano, el genet solitari

La portada de Público d'avui és molt significativa: qui serà el proper en deixar plantat Mariano Rajoy? Eduardo Zaplana va ser el primer. Va anunciar amb antel·lació als més propers que se n'anava a Telefónica i Rajoy va ser l'últim en assabentar-se'n. Després va fer-ho Ángel Acebes, molt per sorpresa. Maria San Gil va trigar poc a saltar, argumentant que no confiava en el seu projecte. Ara Esperanza Aguirre li recrimina que "alguna cosa s'està fent malament". I fins i tot Aznar fica cullerada lamentant la sortida de San Gil i Ortega Lara.

Es respira el Congrés de València. De no ser per Ruiz-Gallardón i la número tres del partit, Soraya Sáenz de Santamaría, Rajoy estaria completament sol. Però ni així s'ensorra (ja ho tenen els gallecs). Ho ha demostrat aquest matí: Gènova va convocar -via sms- als militants del partit a una manifestació en favor de San Gil primer, i a la contramanifestació per Rajoy després. Quan Rajoy ha arribat a la seu del partit l'han escridassat, i una de les proclames que més s'han sentit ha estat "que se vaya, que se vaya Mariano". Ell s'ha defensat més tard amb contundència: "Si alguien quiere presentarse, que dé un paso adelante y lo diga".

El PP està ensenyant totes les cartes d'aquest joc "precongressual" que comença a fer-se pesat. PP per esmorzar, per dinar i per sopar. Per què tant de soroll? Rajoy aspira a tombar cap al centre després de la deriva "ultradretana" des les últimes legislatures, i els hard s'hi oposen. Els hard -el nucli dur, ranci i integrista- (a més dels polítics, La Cope i El Mundo) volen desgastar Rajoy, el van desacreditant mica en mica, per fer-lo fora.

Mai m'hagués pensat que Rajoy pogués despertar-me compassió. Em passa amb polítics que s'envelleixen perquè deixen la pell fent la feina (tot i que sóc conscient que és el que els toca). M'imagino en el seu lloc, de genet solitari enmig d'un desert ple d'escurçons i penso que té valor. Deu estar cansat i trist. L'animo a no rendir-se i seguir apostant pel canvi.

Més que museus

Diumenge 18 de miag és el Dia Internacional dels Museus. La jornada organitzada per l'ICOM (Consell Internacional dels Museus) enguany se celebra sota el lema "Els museus. Agents de canvi i desenvolupament social".

Alissandra Cummins, presidenta de l'organització, ha destacat que "la funció dels museus en el terreny educatiu i ètic consisteix a fer participar les comunitats multiculturals actuals en la tasca museística mitjançant la realització i concepció d'exposicions i tallers". L'ICOM ofereix una definició d'art molt funcional: l'art, sense concretar moviments o artistes, com a estímul, element dinamitzador de la societat; l'art com a eina per combatre (o ajudar a pair) la globalització.

Jo també penso que l'art serveix "per interpretar el passat des del present, i configurar un futur més brillant". A nivell estètic, els objectes artístics produeixen un plaer incomparable, però poden tenir vida més enllà dels expositors, les botigues de regals i els llibres d'art. Els hem de conservar, perquè expliquen el que hem estat. Hi hem de tenir accés i els hem de poder tocar perquè parlen del que som. I els hem d'utilitzar i exprèmer al màxim. Ajudaran a construir el que serem.

"Tertúlies" per resoldre el món

Un dels temes que més ens preocupa (i ocupa) és el PERIODISME -en majúscules, la disciplina- i tots els seus tentacles. Una xerrada de Manel Cuyàs sobre la tertúlia radiofònica s'ha convertit en una provocació, un revulsiu, una píldora d'aquelles que purga per dins. Com a futurs periodistes, podem tenir una visió encara idílica de la professió. No es tracta d'"evangelitzar" la societat, però sí que hem de defensar un model de comunicació digne enfront de les cada cop més habituals tertúlies, columnes, i espais d'opinió on periodistes diuen la seva perdent lleugerament el món de vista.

Val la pena recordar que encara hi ha una jerarquia de temes: no és el igual parlar de violència de gènere que de les rivalitats entre els millors cuiners de Catalunya. Els temes més seriosos no poden ser ventilats com si res, perquè forma part de la inèrcia de la tertúlia. A més, per damunt dels periodistes encara hi ha experts en la matèria, amb més coneixements, però no tan bons com a oradors. I finalment, no tot es pot batejar com a entreteniment ni es pot fer un model de televisió o ràdio al gust del públic, per molt que pesin les audiències.

Els periodistes que s'obliden de coses tan bàsiques argumenten que d'alguna manera s'han de guanyar la vida. Però mentre volten per platons de tele i estudis de ràdio, aprofiten per descarregar i explaiar-se, ara sí, seriosament, en la columna d'un diari. Amb quina cara els hem de mirar? On han perdut la credibilitat i on se suposa que l'han de recuperar?

Si alguna cosa m'ha quedat clara és que terútlia i debat són termes diferents:
tertúlia Reunió de persones que s'apleguen habitualment per tal de conversar o de dur a terme qualsevol altre passatemps
debat (de debatre) Discutir amplament amb un interlocutor o uns quants.

Com que tothom veu/sent tertúlies, serà qüestió de vendre que els debats també estan bé. I així, mica en mica, anirem resolent el món... que tot està per fer i tot és possible!

La pluja no sempre és agraïda

Si parlem d'aigua, també vé al cap Birmània.

Feia dies que esperàvem la pluja. A ells els va arribar de sobte. Un dissabte sense poder sortir de casa. A ells, la pluja i el vent se'ls l'ha endut. Si surts al carrer, acabes xop com un gat, a punt d'escòrrer. Els carrers de Myanmar no són els més acollidors per sortir a passejar: runa i destrossa predominen ara a Birmània. Amb un paraigües i agilitat per esquivar tolls, sobrevius al temporal de maig. Ells s'han quedat sense recursos, i l'ajuda els arriba amb comptagotes.
Que la terra i els pantans absorveixin cada gota d'aigua...

Ja sabeu qui...

Dimarts parlàvem a l'hora de dinar de Ja sabeu qui, i curiosament avui som la matèria primera amb la que elabora botifarres, aquesta espècie de "Jack el desbudellador". De petit, Ja sabeu qui volia ser carnicer, però per l'aprensivitat a la sang va decidir abandonar els ganivets. Ara té una nova arma, la paraula, i la utilitza per fer córrer rius de sang, als que observa des del seu pedestal (o columna).

Ja sabeu qui és d'aquells "comunicadors" que s'ho permeten tot. El poso al sac dels que s'anomenen (i segur que ho són) periodistes; diuen que s'han treballat ells sols el camí, que han arribat lluny per la seva vàlua. Inconscientment, deuen pensar que se'ls ha designat gurús de la tribu humana, desconsicenciada i apàtica. I es creuen tan divinitats, que la seva paraula i raó, la seva veritat és la que val.

I si li preguntes a Ja sabeu qui si porta màscara i li paguen per dir el que diu respon a tot que no, que no és un producte de màrqueting, sinó algú genuïnament franc i punyent. Ara bé, a l'hora de raonar, fins i tot la seva arma se li torna en contra i perd els papers i la batalla dialèctica encotillat en la raó.

Ja sabeu qui és?

Amb la vènia

El nostre país petit, com cantava Lluís Llach, està més a prop de ser reconeguda com a NACIÓ en el preàmbul de l'Estatut. Només faltaria! La proposta ha estat debatuda (però no votada) pel Tribunal Constitucional, i aquest assegura que no afectaria la relació bilateral entre Espanya i Catalunya ni tindria efectes jurídics en l'Estatut.

No ens emocionem abans d'hora: Ridao afirma a la pàgina web d'Esquerra Republicana que caldrà veure com es posiciona el Tribunal Constitucional en temes com la llengua, el finançament i les competències, les parts "més importants i substantives del text".

Malgrat tot, és un pas més voler reconèixer la realitat de Catalunya, i acceptar, encara que sigui a nivell institucional, el sentiment diferencial d'una bona part de la població. Per això avui Catalunya s'ha llevat contenta, radiant, i amb una mica més de força, malgrat l'astènia que genera la primavera.

Espanya laica?

Dijous 24, la Cadena Ser anunciava el conveni signat entre el Partit Popular i la Conferència Episcopal que a partir d'ara permetrà als capellans formar part dels comitès d'ètica i cures pal·liatives dels hospitals de Madrid.

Coses a tenir en compte:
-Que l'opinió dels capellans pugui condicionionar pràctiques com els avortaments o l'eutanàsia, significa que posant a la mateixa balança capellans i professionals sanitaris, pesa més la moral que la medicina.

-L'autonomia del pacient, on queda amb aquesta mesura? Relegada a un tercer pla. El malalt, com a únic propietari de la seva persona, en tot moment hauria de poder decidir el seu destí.

-La Constitució; el conveni fins ara exclusiu de Madrid se n'allunya per complet. En l'article 16 punt 3 diu que "ninguna confesión tendrá carácter estatal. Los poderes públicos tendrán en cuenta las creencias religiosas de la sociedad española y mantendrán las consiguientes relaciones de cooperación con la Iglesia Católica y las demás confesiones".

Per tot això cal una recitificació del conveni: els pacients han de tenir plena potestat a l'hora de decidir, i preferiblement, als comitès d'ètica només haurien de participar-hi metges.

Punt i a part. També convé aclarir (o més ben dit, recordar) a l'Església que Espanya és un estat laic, i que per tant, no els toca gestionar temes socials amb vinculacions morals: les futures lleis sobre eutanàsia i avortament afectaran una població plural a nivell confessional, de manera que no s'han de fer a la mida del catolicisme sinó a la del conjunt de la societat que és des de musulmana, jueva, budista, i cristiana fins a atea.

Quan l'indispensable trontolla

El Fons Monetari Internacional va reunir-se el 12 d'abril per discutir sobre la situació "de torbulència financera", i el diagnòstic és clar: si l'augment continuat dels preus no cesa, milers de persones arreu del món patiran la manca d'aliment. El director Dominique Strauss-Kahn també va alertar d'una altra possible conseqüència: les revoltes populars en zones desafavorides, com ha ocorregut a Haití, les Filipines i Egipte.

La situació és compromesa, es tracta d'una crisi global. A Europa i Estats Units ens queixem de l'augment del cost de la vida, de com fluctuen els preus en productes de primera necessitat com la llet, la farina, els ous, els vegetals, etc. Però si prescindim momentàniament de l'occidentalocentrisme, ens adonem de la "frivolitat" del nostre problema. Segons informava el director general de la FAO, Jean- Jaques Diouf, el 9 d'abril, "el preu dels aliments ha crescut un 45% en nou mesos, i hi ha restriccions d'arròs, blat i gra".

Els informes i els reportatges en profunditat parlen de països com els asiàtics, d'arrelada tradició "arrossera" , que ara veuen que les reserves són escasses, i han de protegir el mercat vetant les importacions. També estan molt condicionats per la manera de conrear: cada cop són més necessaris fertilitzants i hervicides, productes derivats del petroli, per fer productes resistents al canvi climàtic.

Un altre cas alarmant és el de Ghana: el 2006 Estats Units va prometre invertir-hi per treure 500.000 africans de la pobresa extrema. En una població que cada cop emigra més a la metròpolis, el camp seria la solució. Una de les àrees d'inversió pel gegant americà és la producció d'arròs, però no l'estimularà perquè podria convertir els ghanesos en autosuficients.

El mot més adient per definir la situació és crisi. La crisi econòmica va començar a Estats Units i s'ha anat generalitzant. A banda, l'augment de preus està directament relacionat amb el creixement de la població i el fort consum de les classes mitjanes en països com Xina i Índia, el canvi climàtic, els baixos nivells d'estocs i la tendència a consumir carn i productes làctics en economies emergents. També hi intervenen els preus dels carburants i l'energia, indispensables pel transport de béns, i sovint disparats de preu. Per a paliar-ho, la Unesco proposa la producció a escala més local.

A diferència de la resta de mitjans, on he trobat la informació mínima, la BBC fa un reportatge molt extens sobre la crisi de preus dels aliments que recomano.

Oh! Benvinguts! Passeu, passeu,

de les tristors en farem fums.

Que casa meva és casa vostra,

si és que hi ha cases d'algú...