I saw the light

Els rajos de sol fent-se lloc entre els núvols i les feines agraïdes són accepcions del meu estiu.

(ready, steady, go! dilluns començo a treballar... Time out a la vida d'aturada)

Veles e vents

Al Moll de la Fusta descansen les embarcacions que participen a la regata Camper - Trofeu Compte de Godó, una prova del circuit internacional Audi Med Cup. Mentre uns regatistes enrotllen cordes, d'altres netegen la coberta, quatre o cinc pleguen veles i, el més agosarat, arregla no sé què a les altures.

Els esports mouen gent i, sovint, diners. L'organització del Trofeu ha habilitat una fan zone -decorada amb Audis vermells que enlluernen a qui els mira- i inflables per a nens; el sol es pon acompanyat dels ritmes d'una batucada i, apartat del rebombori, tocant a l'escultura en homenatge a Salvat-Papasseit, hi reposa un Ferrari gris.

Més fotos amb regust de sal

Conjunció

Dimecres sense foto (acumulo centenars d'imatges recents i queden poques fulles blanques a l'àlbum...).
La solució, un clip i John Baldessari.

Catifa voladora

Desprendre's dels objectes que ens envolten és un exercici incòmode i dolorós. La catifa que fins ara temperava el menjador espera nou propietari. Són història els vermuts amb amics, les ballades sobre l'estora amb els peus descalços, i les rebolcades hivernals. És inviable guardar-la per sempre: en vindran de noves i, enlloc de perses, seran de disseny, comprades a bon preu a les rebaixes. Hi passejaran els fills d'amics (o els propis), farà de matalàs per a les migdiades, i hi aniran a parar les crispetes de les sessions golfes. Quan els nusos comencin a desfer-se, o la catifa s'aprimi com el paper de fumar, n'arribarà una altra i una altra, fins que passin de moda o algú es decideixi a posar parquet.

Baixa tensió

A l'estiu, tota cuca viu excepte en dies com avui, en què els animals racionals es dobleguen a la calor (potser sóc l'única). Suo imperceptiblement i tinc fogots davant l'Indesign; rebo un parell de trucades; m'emprovo ulleres de sol, per mirar als núvols; faig un gelat d'avellana i figa de De la Crem*. Costa recuperar la verticalitat en dies què no vols saber res de ningú i vols que els altres sàpiguen de tu.

*mhhhh, es mereix un post a banda

Slices

Tres porcions per a ell i dues per a mi, com gairebé sempre. He triat la de nous i cabrales i tomàquet i all, i els ingredients intesos han guanyat el duel als mafiosos propers, caps impresentables i desencisos laborals que han fet acte de presència al sopar. De reüll, entre glop i glop de Coca-Cola i mirades de suport, el rètol de neo a mig gas de la Pizza Nostra m'ha cridat l'atenció. Itàlia ens espera, he pensat.

La Rimaia, en aparent silenci al número 550, recupera la vida al 450 de la Gran Via. Malgrat el desallotjament de la casa okupada, el col·lectiu promotor de la Universitat lliure ha comptat amb el suport dels veïns del barri de Sant Antoni que defensen la Biblioteca Popular Espontània així com d'altres iniciatives que s'hi duen a terme.

Terrestritat, silvestritat

Fast Forward

Japó és tradició i innovació, com s'ha comprovat al Fast Forward, un forat per les propostes nipones més atrevides, dins del Festival Grec 2010.  

Stringraphy Ensemble o la genialitat de les coses senzilles. El quintet japonès fa música amb una arpa gegant, feta de fils de seda i gots de cartró. Gairebé com un joc de nens, si no fos per la complicació de triar on es frega o on es percuteix la corda per obtenir un so o un altre sense l'ajuda de màstils, directament sobre l'aire. Les melodies antigues japoneses -i també algun clàssic, de Mozart- s'acompanyen de moviments i gestualitats que converteixen el concert en un espectacle visual i proper: l'espectador és gairebé dins de l'arpa, a una distància prudencial del bosc flotant de gots i cordes.

Masako Yasumoto o l'absurditat, Zuizui Chuchu. Dibuixa quadrats a l'escenari, camina sobre una diagonal, es llança a terra, rebota i es torna a aixecar una vegada i una altra, com un Mario Bros que lluita per aconseguir els bolets que el fan créixer. Moviments mecànics amb sons robòtics arran de terra i moviments sinuosos a peu dret s'alternen en l'espectacle amb aires 100% japonesos, amb gotes de manga, anime o videojocs. La cultura popular japonesa feta dansa deixa amb la boca oberta i provoca somriures.

Fuyuki Yamakawa o l'impacte d'una transmutació. Respira sobre el micro, amagat entre la cabellera negra, es percuteix el cos i la guitarra i  juga amb el seu cor, amplificat i connectat a bombetes que encén rítmicament. Hi intercala els cops de peu a un plat de bateria i el koomei, l'emissió simultània de dos sons. Domina la respiració fins al punt d'aturar els batecs del cor durant uns segons. Vint minuts de llums, batecs i respiracions ofegades, simulacions de l'últim alè alleujades pel silenci posterior i sotragades per un soroll sobtat. L'automatisme d'inspirar i expirar es complica amb Yamakawa sobre l'escenari: l'espectador no sap si respira per ell o el seu cor és el de l'artista. Una experiència entre commovedora i angoixant.

Festival Grec 2010, 10 de juliol al CCCB

Surrealisme

La silueta de la pipa és un saxo alt i la roda de la bicicleta, un rellotge que marca les vuit; sens dubte. Magritte ho tenia clar: això no és el que sembla, és el que tu hi vols veure.

Dies marcats per percepcions antagòniques del fets: manifestacions multitudinàries però sense càlculs numèrics encertats; balcons veïns vestits de català i espanyol, respectivament; reivindicació per sopar i, sense pair el dinar, tarda de futbol; tot a flor de pell i efímer, com els petons.

Potser sí que, enlloc d'un saxo, La Perfídia de les imatges retrata una pipa.

Endangered

És un sol y sombra en perill d'extinció. A les cases de la Colònia Castells els queda poca vida i els veïns l'esgoten amb la naturalitat i la paciència -resignació- dels qui se saben perdedors d'una batalla. Els nens juguen a córrer i amagar-se pels quatre carrers -en forma de graella-, els avis treuen les cadires a la fresca de la tarda de juliol, i la Pepeta passa revista a les collites de l'hort ecològic de la colònia. Jo m'ho miro amb ulls de turista que visita per primera vegada el recinte. 

Fa anys que es va anunciar que les cases barates centenàries de la Colònia Castells s'enderrocarien; l'espai s'ha anat degradant, perquè no s'han atorgat els permisos d'obra per a fer-hi les reformes necessàries; i ara el sòl que ocupen els carrers del Passatge Transversal, el Passatge de la Barnola i el passatge i el carrer de Castells és massa valuós per no especular-hi. S'han començat a tapiar les primeres cases i alguns veïns ja tenen les claus de la seva nova llar, uns pisos sense jardinet ni la porta a peu de carrer per a la sobretaula. Compten els dies que falten per a la primera fase d'enderroc. Com proposa el pla R del col·lectiu Salvem la Colònia Castells i l'obituari Adiós a la Colònia Castells, de Patrícia Gabancho, hauria valgut la pena restaurar les cases i deixar-les com a mostra del patrimoni industrial de la ciutat.

Un caos endreçat i de rebaixes. Fa venir ganes de triar, remenar i endreçar... O de cosir un llençol grandiós, un patchwork de colorins, colls desbocats, mànigues i camalls.

Miro la seva tele des del meu balcó, per fer-ho més emocionant; i em sento Grace Kelly (o James Stewart). Fins i tot m'he atrevit a deixar anar un flaix, presa per la indiscreció!

Amb un punt d'altruisme i un de distracció... Les coses del carrer de la Princesa

Una "bufaplanetes"

Avança per Aribau amb pas ferm i marcat, fent cops de maluc a banda i banda i doblegant els turmells. En un semàfor me la miro, perquè juga amb un pot de fer bombolles, i més endavant tots comprovem com suca el pal, bufa i deixa anar bombolles. Passa per davant d'una terrassa de bar; un senyor l'observa descol·locat -ella li respon encongint els ombros i fent mitja rialla- i després ens mira amb cara de no entendre res, buscant complicitat: -vosaltres també ho heu vist, eh? Quan creuem Mallorca, riem i fem soroll i ella es tomba; dissimulem. Sense perdre el com-pàs fa unes quantes bombolles més, tapa el pot, treu les claus de la bossa i entra a una porteria. Hi ha gent per a tots els gustos, tanta com trocets de mirall trencat.

Vint-i-set estius


(inspirant-me en les fotografies de Joan Colom, penjades a l'estenedor d'un balcó del Raval; tot plegat, del 30 Minuts Memòria Fotogràfica)

The Forth of July

Ha estat cosa de la data i els anys. He pensat en el 4 de juliol i, amb la facilitat que es deplega una cinta mètrica, he reviscut la pel·lícula de San Francisco i The Forth of July. La Sandy m'havia convidat a passar uns dies a casa seva i el dia de la Independència el vam celebrar amb una barbacoa a casa d'uns amics. Dinar fantàstic al pati d'una casa victoriana, envoltats de verd, amb bona companyia i converses inesperades: els hostes eren uns enamorats del País Basc, sabien qui era Franco i que el català i el castellà són llengües diferents i pronunciaven Gaudí amb accent a la i. A la nit, focs artificials al moll i passeig pel centre de la ciutat. Caca, mama, por. En aquell moment, entre tanta gent, lluminositat i soroll em vaig fer petita.

L'endemà, 5 de juliol. Flat tire. Els minuts, les hores i els anys corrien davant meu mentre esperava, dins d'un pàrquing i creuada de braços, la reparació del cotxe de la Sandy. Després d'anar a fer fotocòpies, vam sopar -i brindar- pels dinou al barri llatí.

De la ciutat magnífica també recordo la tarda a Haight Ashbury, la roda noctura per San Francisco dins d'un Bentley, els menús americans en un restaurant amb aires dels 50 i la traca final, pels amics armenis de la Sandy. Vaig tornar a casa, San Luís Obispo, a bord d'un Greyhound...

Rebaixes

Qualsevol pes és lleuger, per a ànimes fortes

(buscava un cartell de ReBaiXes original i maco; no n'he trobat cap i m'he aturat sota les cariàtides de Consell de Cent, 331)

Retalls de maó

Podria ser a Manchester, si no fos per la boira i la pluja. O els cognoms Sala Miralpeix.