Últimament, tant als intel·lectuals francesos com als espanyols els ha donat per remoure un tema espinós: la llengua. L'Academia Francesa ha advertit que el reconeixement de les llengües regionals en la nova Constitució pot afectar "la identitat nacional", després que la Cambra de Diputats aprovés una esmena perquè el bretó, l'alsacià, l'occità, el basc i el català, entre d'altres, fossin reconeguts com a patrimoni de la nació. Els espanyols no han volgut ser menys, i un grup d'intel·lectuals, entre ells Vargas-Llosa, Savater, i Boadella, han impulsat un manifest per la defensa del castellà com a llengua comú a Espanya. Fan afirmacions com "sólo una [lengua] -el castellano- goza del deber institucional de ser conocida", "son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios", o " en las comunidades bilingües, la lengua oficial puede ser únicamente estimulada, no impuesta", per defensar els nens puguin ser escolaritzats en l'idioma que els pares vulguin, que el castellà sigui l'única llengua obligatòria d'entendre i parlar, que s'hagi de rotular en castellà a més d'en la llengua autonòmica...
Però, en quin país vivim? En el món oníric d'aquests intel·lectuals, el castellà i el francès estan amenaçats, la gent no pot escollir la llengua lliurement perquè el català s'imposa, és el que més es parla i se sent al carrer, etc. No venguin mentides, que la gent se les creu! Vinguin a Catalunya i veuran que, en realitat, el català es parla poc, sovint malament, i pot acabar desapareixent, d'aquí la insistència d'organismes polítics, institucions i mitjans de comunicació per la seva conservació i manteniment. Una altra cosa: les llengües també formen part del patrimoni -intangible- de la humanitat, aporten diferència i alhora donen valor i riquesa les cultures. Un d'aquells fets que, de tanta lògica, a vostès, senyors intel·lectuals, els passa per alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada