Mariano, el genet solitari

La portada de Público d'avui és molt significativa: qui serà el proper en deixar plantat Mariano Rajoy? Eduardo Zaplana va ser el primer. Va anunciar amb antel·lació als més propers que se n'anava a Telefónica i Rajoy va ser l'últim en assabentar-se'n. Després va fer-ho Ángel Acebes, molt per sorpresa. Maria San Gil va trigar poc a saltar, argumentant que no confiava en el seu projecte. Ara Esperanza Aguirre li recrimina que "alguna cosa s'està fent malament". I fins i tot Aznar fica cullerada lamentant la sortida de San Gil i Ortega Lara.

Es respira el Congrés de València. De no ser per Ruiz-Gallardón i la número tres del partit, Soraya Sáenz de Santamaría, Rajoy estaria completament sol. Però ni així s'ensorra (ja ho tenen els gallecs). Ho ha demostrat aquest matí: Gènova va convocar -via sms- als militants del partit a una manifestació en favor de San Gil primer, i a la contramanifestació per Rajoy després. Quan Rajoy ha arribat a la seu del partit l'han escridassat, i una de les proclames que més s'han sentit ha estat "que se vaya, que se vaya Mariano". Ell s'ha defensat més tard amb contundència: "Si alguien quiere presentarse, que dé un paso adelante y lo diga".

El PP està ensenyant totes les cartes d'aquest joc "precongressual" que comença a fer-se pesat. PP per esmorzar, per dinar i per sopar. Per què tant de soroll? Rajoy aspira a tombar cap al centre després de la deriva "ultradretana" des les últimes legislatures, i els hard s'hi oposen. Els hard -el nucli dur, ranci i integrista- (a més dels polítics, La Cope i El Mundo) volen desgastar Rajoy, el van desacreditant mica en mica, per fer-lo fora.

Mai m'hagués pensat que Rajoy pogués despertar-me compassió. Em passa amb polítics que s'envelleixen perquè deixen la pell fent la feina (tot i que sóc conscient que és el que els toca). M'imagino en el seu lloc, de genet solitari enmig d'un desert ple d'escurçons i penso que té valor. Deu estar cansat i trist. L'animo a no rendir-se i seguir apostant pel canvi.