dijous, 9 / juliol / 2009
dimarts, 19 / maig / 2009
Jaar, Jaar
Alfred Jaar planteja una pregunta "a la meva mida", adequada per als 3 temps verbals: passat, pel que he estudiat; present, pel que estic vivint a les pràctiques; i futur, perquè m'agradaria treballar-hi. Però la pregunta és universal, ens qüestiona a tots, perquè la Cultura és allò que ens identifica.
No trobo una resposta clara per a l'interrogant de Jaar. Suposo que la Cultura ho és tot i no és res.
dimecres, 1 / abril / 2009
Arsèguel
El biòleg del grup va comentar que era com un niu d'oreneta: aparentment petit, però amb cabuda per a molta gent. Entrar en aquell bar del quilòmetre 216 de la carretera de Puigcerdà va ser com creuar una porta del temps i de l'espai: les cançons, els instruments, i els personatges em van transportar a qualsevol taverna antiga de qualsevol carretera perduda dels Estats Units.
Les camises de llenyataires, les cerveses a la mà i l'espontaneïtat amb que sorgien les cançons poden confondre si s'empra la imaginació, però realment, només érem en un poble petit, allunyat de la civilització coneguda, i feia fred i plovia... L'indret idoni per retrobar-se amb tot allò més popular.
Cal un acordió? En tenim un! Improvisem una cançó? Tu posa-hi la música que jo m'ocupo de la lletra. Cançons populars? Les que vulgues, fins i tot les més marranes... La música i el ball sorgeixen de manera natural, els portem a dins. Només cal deixar-se seduir.
Cal un acordió? En tenim un! Improvisem una cançó? Tu posa-hi la música que jo m'ocupo de la lletra. Cançons populars? Les que vulgues, fins i tot les més marranes... La música i el ball sorgeixen de manera natural, els portem a dins. Només cal deixar-se seduir.
dissabte, 21 / març / 2009
Quan sigui periodista...
Al llarg de dos anys he viscut dies de tots colors, de pensar «això realment està fet per a mi?» fins a «això m'encanta!». Malgrat tot, sé que he escollit bé, perquè he disfrutat treballant i he après -i si més no m'hi he apropat- a les bases d'un ofici que sembla que m'agrada.
Ara l'idolatro, només l'assimilo a coses bones, i idealitzo professionals i maneres de fer. A la realitat, el paradigma falta de temps i feina ben feta no sempre es compleix, i tothom que s'hi dedica treballa dur i fa sacrificis. El mercat dels mitjans no podrà absovir tots els aprenents de. El periodisme, despullat, és com qualsevol altre ofici.
M'ho he passat molt i molt bé "jugant" a l'aprenent, al taller de ràdio, fent reportatges en tots els suports possibles, coneixent països llunyans, dibuixant un mapa de l'estructura de la comunicació, descobrint mestres del periodisme, pensant empreses realistes, debatent sobre la deontologia amb persones -d'ofici, periodistes- , sortint per la tele, escrivint de bon matí sense inspiració, absorvint el màxim de les converses amb gent interessant (tant protoperiodistes com gent del carrer). Quan sigui periodista...
Gràcies!
Woody Allen fa pel·lícules i jo estic convençuda d'haver viscut dues tardes en un dels seus films. Acabo de baixar d'una muntanya russa, i encara vaig despentinada, i esbufego de l'emoció, i l'estòmac va tornant al seu lloc després de tant de sotrac. Alhora, em sento immensa, com si fos un globus i m'haguéssin anat inflant, inflant, inflant... sense arribar a petar.
Dilluns vaig passar la tarda a la consulta d'un especialista de medicina tradicional xinesa; el vaig recollir a les portes d'un més que gimnàs -un centre wellness-, i sense oposar resistència a les preguntes d'una ignorant del tai-chi, va convidar-me a acompanyar-lo a la seva consulta per atendre'm reposadament. Mentre esperava el meu torn per a l'entrevista, la germana de la pacient acupunturada i jo vam tenir una conversa animada, de les que només es tenen en situacions en que més val xerrar per passar l'estona... Després, l'entrevista -molt sui generis i plena de referència a la respiració i la pau interior- va deixar-me molt sedada, incapacitant-me com a periodista que talla una conversa perquè no té temps. Quan em vaig recuperar de la hipnosi, em vaig acomiadar i em van desitjar sort.
La de divendres també va ser una tarda màgica, al costat d'un galerista de Vic que em va permetre observar-lo en acció, a punt per comprar i vendre art. Aquest retorn al món de l'art em va servir per corroborar dues coses: en sé molt poc (i sóc llicenciada en Història de l'Art!) i encara ara hi ha alguna cosa que m'estira, però no arriba a ser devoció (ni hi tinc vocació). El galerista va explicar-me intringulis econòmics i de gestió durant dues hores, temps en el que vam estar vigilats d'aprop per Fortuny, Tàpies, Miró i Modest Cuixart... quin plaer! Dues visites van aportar sal i pebre. La segona em va colpir. Parlava de poca vanitat com a periodista mentre es vanagloriava d'haver fet això i allò altre... Em va admirar que hagués parlat amb algunes de les figures polítiques i culturals més rellevants del segle XX, però em va decebre la seva falsa modèstia. Quan vaig marxar, el galerista em va recordar que tenia les portes obertes per visitar-lo, sempre que no estigués enfeinat amb transaccions.
No sé si això és periodisme, però interiorment ho he batejat com a periodisme de proximitat. Sigui el que sigui, m'ha agradat veure que la gent té temps pels altres i el dedica sense massa reticències. Potser realment el món no està tan malament com ens pensem.
Ara l'idolatro, només l'assimilo a coses bones, i idealitzo professionals i maneres de fer. A la realitat, el paradigma falta de temps i feina ben feta no sempre es compleix, i tothom que s'hi dedica treballa dur i fa sacrificis. El mercat dels mitjans no podrà absovir tots els aprenents de. El periodisme, despullat, és com qualsevol altre ofici.
M'ho he passat molt i molt bé "jugant" a l'aprenent, al taller de ràdio, fent reportatges en tots els suports possibles, coneixent països llunyans, dibuixant un mapa de l'estructura de la comunicació, descobrint mestres del periodisme, pensant empreses realistes, debatent sobre la deontologia amb persones -d'ofici, periodistes- , sortint per la tele, escrivint de bon matí sense inspiració, absorvint el màxim de les converses amb gent interessant (tant protoperiodistes com gent del carrer). Quan sigui periodista...
Gràcies!
Woody Allen fa pel·lícules i jo estic convençuda d'haver viscut dues tardes en un dels seus films. Acabo de baixar d'una muntanya russa, i encara vaig despentinada, i esbufego de l'emoció, i l'estòmac va tornant al seu lloc després de tant de sotrac. Alhora, em sento immensa, com si fos un globus i m'haguéssin anat inflant, inflant, inflant... sense arribar a petar.
Dilluns vaig passar la tarda a la consulta d'un especialista de medicina tradicional xinesa; el vaig recollir a les portes d'un més que gimnàs -un centre wellness-, i sense oposar resistència a les preguntes d'una ignorant del tai-chi, va convidar-me a acompanyar-lo a la seva consulta per atendre'm reposadament. Mentre esperava el meu torn per a l'entrevista, la germana de la pacient acupunturada i jo vam tenir una conversa animada, de les que només es tenen en situacions en que més val xerrar per passar l'estona... Després, l'entrevista -molt sui generis i plena de referència a la respiració i la pau interior- va deixar-me molt sedada, incapacitant-me com a periodista que talla una conversa perquè no té temps. Quan em vaig recuperar de la hipnosi, em vaig acomiadar i em van desitjar sort.
La de divendres també va ser una tarda màgica, al costat d'un galerista de Vic que em va permetre observar-lo en acció, a punt per comprar i vendre art. Aquest retorn al món de l'art em va servir per corroborar dues coses: en sé molt poc (i sóc llicenciada en Història de l'Art!) i encara ara hi ha alguna cosa que m'estira, però no arriba a ser devoció (ni hi tinc vocació). El galerista va explicar-me intringulis econòmics i de gestió durant dues hores, temps en el que vam estar vigilats d'aprop per Fortuny, Tàpies, Miró i Modest Cuixart... quin plaer! Dues visites van aportar sal i pebre. La segona em va colpir. Parlava de poca vanitat com a periodista mentre es vanagloriava d'haver fet això i allò altre... Em va admirar que hagués parlat amb algunes de les figures polítiques i culturals més rellevants del segle XX, però em va decebre la seva falsa modèstia. Quan vaig marxar, el galerista em va recordar que tenia les portes obertes per visitar-lo, sempre que no estigués enfeinat amb transaccions.
No sé si això és periodisme, però interiorment ho he batejat com a periodisme de proximitat. Sigui el que sigui, m'ha agradat veure que la gent té temps pels altres i el dedica sense massa reticències. Potser realment el món no està tan malament com ens pensem.
divendres, 27 / febrer / 2009
dilluns, 9 / febrer / 2009
Diccionari emocional
Pecats capitals, els anomenen, probablement perquè són dels sentiments més humans i mundans! Definir-los pot ser útil per començar a entendre allò inintel·ligible. És difícil identificar com sentim, o per què la punta d'una cullera, arrodonida i inofensiva, es converteix en una punta de llança. Definir és més fàcil. És el primer pas per treure, una a una, les espines que a un se li enganxen quan cau damunt d'un roser.
Enveja
Sentiment, sovint d'odi, envers qui posseeix allò que nosaltres no posseïm. Segons el catecisme, és un dels set pecats capitals.
Gelosia
Enveja que hom té del qui gaudeix d'alguna cosa que hom desitja.
Tolerància
Suportar en els altres (quelcom que hom desaprova), usant indulgència, no prohibint-ho o no impedint-ho.
Enveja
Sentiment, sovint d'odi, envers qui posseeix allò que nosaltres no posseïm. Segons el catecisme, és un dels set pecats capitals.
Gelosia
Enveja que hom té del qui gaudeix d'alguna cosa que hom desitja.
Tolerància
Suportar en els altres (quelcom que hom desaprova), usant indulgència, no prohibint-ho o no impedint-ho.
dissabte, 7 / febrer / 2009
Un bocí de mi, a la recerca dels valors perduts
Recordo quan escrivia bé. Aquesta frase que pot semblar arrogant i vanitosa em vé al cap sovint, darrerament. S'apropa el moment de definir cap on volem anar, però i si ho volem tot o dubtem? Sempre m'ha costat prendre les suposades grans decisions, tot i que sé que no són cosa d'un dia, sinó que un les dibuixa i prefigura inconscientment. Toca replantejar-se les qualitats pròpies, avaluar les ganes, aclarir les il·lusions i posar paraules als sentiments.
Abans escrivia bé. Ara se m'ha esvaït la imaginació, i penso més en la manera correcta i canònica d'escriure les coses que en el transmetre el que vull dir, tal i com ho sento. Les idees que em ballen pel cap surten embalades, lligades amb un cordill, i pesen poc, perquè els falta "contingut".
Als quinze anys vaig començar a llegir a Maruja Torres i la seva literatura em transtocà, tant, que vaig començar a escriure sobre coses que no havia viscut, però que em semblaven fantàstiques tot i ser la pura realitat. D'ella i les aventures del Flanagan, va sorgir la història del taxista de les Rambles, i després, la gran obra "Nit de pobre, pobra nit". Com vaig disfrutar escrivint-la... Em veia asseguda a l'ampit de la finestra mirant la lluna o recorrent la nit de Barcelona...
Fer-me gran m'ha obert moltes portes, però no m'agrada pensar que, com el temps, que fuig, potser la inspiració també pot ser-hi i de sobte, abandonar-te, deixant-te desamparada i mig plorosa, amb la gran de pregunta de com es recupera un valor i una qualitat tan fantàstica com aquella que un bon dia vas tenir.
Abans escrivia bé. Ara se m'ha esvaït la imaginació, i penso més en la manera correcta i canònica d'escriure les coses que en el transmetre el que vull dir, tal i com ho sento. Les idees que em ballen pel cap surten embalades, lligades amb un cordill, i pesen poc, perquè els falta "contingut".
Als quinze anys vaig començar a llegir a Maruja Torres i la seva literatura em transtocà, tant, que vaig començar a escriure sobre coses que no havia viscut, però que em semblaven fantàstiques tot i ser la pura realitat. D'ella i les aventures del Flanagan, va sorgir la història del taxista de les Rambles, i després, la gran obra "Nit de pobre, pobra nit". Com vaig disfrutar escrivint-la... Em veia asseguda a l'ampit de la finestra mirant la lluna o recorrent la nit de Barcelona...
Fer-me gran m'ha obert moltes portes, però no m'agrada pensar que, com el temps, que fuig, potser la inspiració també pot ser-hi i de sobte, abandonar-te, deixant-te desamparada i mig plorosa, amb la gran de pregunta de com es recupera un valor i una qualitat tan fantàstica com aquella que un bon dia vas tenir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
