Homo Fantasma Fantasticus

Tinc ganes de dir moltes coses amb poques paraules, de fer un jeroglífic amb clau + petit però nou de trinca + a l'aventura! Per ARA recullo una història fantàstica d'algú que per Sant Joan, fa una pila d'anys, va decidir apagar una bengala amb la boca. Desconec si va ser a causa del guspireig del sofre, que el va hipnotitzar, o del record dels peta-zetas explotant-li a la llengua. En fi, una experiència d'allò més dolorosa. Com el dia que va decidir fer de paquet en un camió de joguina, un transport 100% estable. Viatjava ben col·locat al remolc quan el trialer va sortir disparat cap a la llar de foc i un canto mal posat. El resultat van ser sang i plors. El següent trau va ser el del front, resultat de ballar un rock fent piruetes que no funcionen sense força als braços. Va passar les mans entre les cames, es va deixar estirar i va tastar el terra del menjador... Nyanyu. L'última aventura fa olor de cafè: un gra de cafè (dels autèntics, sense moldre) va aparéixer en un mocador després d'un esternut... algú li havia ficat un gra dins del nas, pobre fill. La història continua i ara va d'una llista d'objectes perduts. Potser algun dia l'home trobarà les Martens verdes.

Pregunta del dia

Un senyor em va afirmar que la tardor no existeix. -Bajanades, és tot una invenció. Que a ell les fulles caient i els primers freds tant li fan; que, de petit, a Alemanya, sí que patia la tardor. -I què fa a l'hivern?- li vaig preguntar. S'abriga. Jo ja ho faig ara.

Bla, bla, bla, bla

Amb Stendhal, però sense desmais

  

Al primer moment, una nova ciutat em fa sentir el cos estrany i passen unes hores fins que no m'hi reconcilio. He fet les paus aviat amb Florència, mentre desxifràvem què era allò que vèiem a l'infinit. No importa la direcció en què es miri: la ciutat gairebé sempre sorprèn, amb una escultura, una plaça o una perspectiva insòlita. Com si els homes del Renaixement haguessin aplicat l'art de la perspectiva a la seva ciutat i, seguint la filosofia neoplatònica, haguessin situat l'espectador en el punt central d'aquest particular univers.

Diumenge, les campanes marquen les onze, les dotze i la una. L'agitació la provoquen els turistes i ens refugiem a Oltrarno per descobrir una ciutat de persianes tirades avall i silenci.

Dilluns a la ciutat també hi circulen cotxes i agafem un bus per pujar a Fiesole. Florència sembla un oasi de maons vermellosos surant al verd de la Toscana. A l'hora de dinar peregrinem fins a la trattoria San Domenico, perquè la guia recomana les seves pizzes; la recompensa després del quilòmetre a peu són uns paninos magnífics -d'espinacs amb proscuito i de tomàquet i mozzarella- servits per un italià encantador en un colmado de carretera. Sei molto bono, no ens cansem de repetir. Al vespre, després de passejar entre bolsos i olor de cuir, veiem caure el sol darrere en Ponte Vecchio.

Dimarts sembla que ens coneguem la ciutat. A la Piazza del Duomo topem amb la guàrdia suïssa florentina; d'una autòctona ens sembla entendre que és per commemorar la independència de la ciutat i el Ferragosto. Ens enfilem cap a San Miniato al Monte i deixem córrer el rellotge a la fresca de l'església més bonica. Baixant per la via Erta Canina trobem la postmodernitat florentina. A la tarda, fem temps tot esperant en promès vermut al Negroni: Americano tenyit de Campari acompanyat de cous-cous i salses toscanes.

Dimecres fem els honors a Brunelleschi i escalem els més de quatre-cents esglaons de la seva cúpula. Els nervis que li fan de cinturó i la Florència empetitida als seus peus omplen de raó Alberti (De pictura):  "Qui abans que tu, Felip, arquitecte, va atrevirse a construir una estructura de tal dimensió, alzinada cap al cel, ampla per poder cobrir amb la seva ombra tota la gent toscana i executada sense ajut de cintres ni fustam, amb tal artifici que, si jo ho entenc bé, sembla tan increïble als d'ara com era ignorat dels antics". Després de dinar voltem per l'Accademia per contemplar un altre dels paradigmes de bellesa i  destresa amb el cisell: Michelangelo, el David i les escultures inacabades que neixen del marbre. En sortir-ne, contemplem l'escena de la nena menjant gelat (en blanc i negre, podria haver sortit d'alguna peli del neorealisme italià).

Dijous, Pizza, maletes amunts i avall i Pisa. Qui si fa quel che si può, ma si sa quel che si fa!

Postals d'unes vacances intenses, amb Stendhal a la maleta però sense desmais.

Màgia neuronal

Fa dos dies que buscava la paraula i no ho sabia. No era tan difícil, la tenia sota la llengua, una mica més enrera de la punta. En té la culpa l'haver recórrer a sinònims per no repetir-se, llegir quatre vegades la mateixa cosa, i la idea que fins i tot els mots guardats perden sentit. Ho admeto, no hi estic acostumada. I la paraula ha arribat precisament en un moment de distracció, mentre observava, amb el cap buit, la Rambla Catalunya i el que es creuava al meu pas. No pensar en res és una garantia. Vestuari.

I saw the light

Els rajos de sol fent-se lloc entre els núvols i les feines agraïdes són accepcions del meu estiu.

(ready, steady, go! dilluns començo a treballar... Time out a la vida d'aturada)

Veles e vents

Al Moll de la Fusta descansen les embarcacions que participen a la regata Camper - Trofeu Compte de Godó, una prova del circuit internacional Audi Med Cup. Mentre uns regatistes enrotllen cordes, d'altres netegen la coberta, quatre o cinc pleguen veles i, el més agosarat, arregla no sé què a les altures.

Els esports mouen gent i, sovint, diners. L'organització del Trofeu ha habilitat una fan zone -decorada amb Audis vermells que enlluernen a qui els mira- i inflables per a nens; el sol es pon acompanyat dels ritmes d'una batucada i, apartat del rebombori, tocant a l'escultura en homenatge a Salvat-Papasseit, hi reposa un Ferrari gris.

Més fotos amb regust de sal

Conjunció

Dimecres sense foto (acumulo centenars d'imatges recents i queden poques fulles blanques a l'àlbum...).
La solució, un clip i John Baldessari.

Catifa voladora

Desprendre's dels objectes que ens envolten és un exercici incòmode i dolorós. La catifa que fins ara temperava el menjador espera nou propietari. Són història els vermuts amb amics, les ballades sobre l'estora amb els peus descalços, i les rebolcades hivernals. És inviable guardar-la per sempre: en vindran de noves i, enlloc de perses, seran de disseny, comprades a bon preu a les rebaixes. Hi passejaran els fills d'amics (o els propis), farà de matalàs per a les migdiades, i hi aniran a parar les crispetes de les sessions golfes. Quan els nusos comencin a desfer-se, o la catifa s'aprimi com el paper de fumar, n'arribarà una altra i una altra, fins que passin de moda o algú es decideixi a posar parquet.

Baixa tensió

A l'estiu, tota cuca viu excepte en dies com avui, en què els animals racionals es dobleguen a la calor (potser sóc l'única). Suo imperceptiblement i tinc fogots davant l'Indesign; rebo un parell de trucades; m'emprovo ulleres de sol, per mirar als núvols; faig un gelat d'avellana i figa de De la Crem*. Costa recuperar la verticalitat en dies què no vols saber res de ningú i vols que els altres sàpiguen de tu.

*mhhhh, es mereix un post a banda

Slices

Tres porcions per a ell i dues per a mi, com gairebé sempre. He triat la de nous i cabrales i tomàquet i all, i els ingredients intesos han guanyat el duel als mafiosos propers, caps impresentables i desencisos laborals que han fet acte de presència al sopar. De reüll, entre glop i glop de Coca-Cola i mirades de suport, el rètol de neo a mig gas de la Pizza Nostra m'ha cridat l'atenció. Itàlia ens espera, he pensat.

La Rimaia, en aparent silenci al número 550, recupera la vida al 450 de la Gran Via. Malgrat el desallotjament de la casa okupada, el col·lectiu promotor de la Universitat lliure ha comptat amb el suport dels veïns del barri de Sant Antoni que defensen la Biblioteca Popular Espontània així com d'altres iniciatives que s'hi duen a terme.

Terrestritat, silvestritat

Fast Forward

Japó és tradició i innovació, com s'ha comprovat al Fast Forward, un forat per les propostes nipones més atrevides, dins del Festival Grec 2010.  

Stringraphy Ensemble o la genialitat de les coses senzilles. El quintet japonès fa música amb una arpa gegant, feta de fils de seda i gots de cartró. Gairebé com un joc de nens, si no fos per la complicació de triar on es frega o on es percuteix la corda per obtenir un so o un altre sense l'ajuda de màstils, directament sobre l'aire. Les melodies antigues japoneses -i també algun clàssic, de Mozart- s'acompanyen de moviments i gestualitats que converteixen el concert en un espectacle visual i proper: l'espectador és gairebé dins de l'arpa, a una distància prudencial del bosc flotant de gots i cordes.

Masako Yasumoto o l'absurditat, Zuizui Chuchu. Dibuixa quadrats a l'escenari, camina sobre una diagonal, es llança a terra, rebota i es torna a aixecar una vegada i una altra, com un Mario Bros que lluita per aconseguir els bolets que el fan créixer. Moviments mecànics amb sons robòtics arran de terra i moviments sinuosos a peu dret s'alternen en l'espectacle amb aires 100% japonesos, amb gotes de manga, anime o videojocs. La cultura popular japonesa feta dansa deixa amb la boca oberta i provoca somriures.

Fuyuki Yamakawa o l'impacte d'una transmutació. Respira sobre el micro, amagat entre la cabellera negra, es percuteix el cos i la guitarra i  juga amb el seu cor, amplificat i connectat a bombetes que encén rítmicament. Hi intercala els cops de peu a un plat de bateria i el koomei, l'emissió simultània de dos sons. Domina la respiració fins al punt d'aturar els batecs del cor durant uns segons. Vint minuts de llums, batecs i respiracions ofegades, simulacions de l'últim alè alleujades pel silenci posterior i sotragades per un soroll sobtat. L'automatisme d'inspirar i expirar es complica amb Yamakawa sobre l'escenari: l'espectador no sap si respira per ell o el seu cor és el de l'artista. Una experiència entre commovedora i angoixant.

Festival Grec 2010, 10 de juliol al CCCB

Surrealisme

La silueta de la pipa és un saxo alt i la roda de la bicicleta, un rellotge que marca les vuit; sens dubte. Magritte ho tenia clar: això no és el que sembla, és el que tu hi vols veure.

Dies marcats per percepcions antagòniques del fets: manifestacions multitudinàries però sense càlculs numèrics encertats; balcons veïns vestits de català i espanyol, respectivament; reivindicació per sopar i, sense pair el dinar, tarda de futbol; tot a flor de pell i efímer, com els petons.

Potser sí que, enlloc d'un saxo, La Perfídia de les imatges retrata una pipa.

Endangered

És un sol y sombra en perill d'extinció. A les cases de la Colònia Castells els queda poca vida i els veïns l'esgoten amb la naturalitat i la paciència -resignació- dels qui se saben perdedors d'una batalla. Els nens juguen a córrer i amagar-se pels quatre carrers -en forma de graella-, els avis treuen les cadires a la fresca de la tarda de juliol, i la Pepeta passa revista a les collites de l'hort ecològic de la colònia. Jo m'ho miro amb ulls de turista que visita per primera vegada el recinte. 

Fa anys que es va anunciar que les cases barates centenàries de la Colònia Castells s'enderrocarien; l'espai s'ha anat degradant, perquè no s'han atorgat els permisos d'obra per a fer-hi les reformes necessàries; i ara el sòl que ocupen els carrers del Passatge Transversal, el Passatge de la Barnola i el passatge i el carrer de Castells és massa valuós per no especular-hi. S'han començat a tapiar les primeres cases i alguns veïns ja tenen les claus de la seva nova llar, uns pisos sense jardinet ni la porta a peu de carrer per a la sobretaula. Compten els dies que falten per a la primera fase d'enderroc. Com proposa el pla R del col·lectiu Salvem la Colònia Castells i l'obituari Adiós a la Colònia Castells, de Patrícia Gabancho, hauria valgut la pena restaurar les cases i deixar-les com a mostra del patrimoni industrial de la ciutat.

Un caos endreçat i de rebaixes. Fa venir ganes de triar, remenar i endreçar... O de cosir un llençol grandiós, un patchwork de colorins, colls desbocats, mànigues i camalls.

Miro la seva tele des del meu balcó, per fer-ho més emocionant; i em sento Grace Kelly (o James Stewart). Fins i tot m'he atrevit a deixar anar un flaix, presa per la indiscreció!

Amb un punt d'altruisme i un de distracció... Les coses del carrer de la Princesa

Una "bufaplanetes"

Avança per Aribau amb pas ferm i marcat, fent cops de maluc a banda i banda i doblegant els turmells. En un semàfor me la miro, perquè juga amb un pot de fer bombolles, i més endavant tots comprovem com suca el pal, bufa i deixa anar bombolles. Passa per davant d'una terrassa de bar; un senyor l'observa descol·locat -ella li respon encongint els ombros i fent mitja rialla- i després ens mira amb cara de no entendre res, buscant complicitat: -vosaltres també ho heu vist, eh? Quan creuem Mallorca, riem i fem soroll i ella es tomba; dissimulem. Sense perdre el com-pàs fa unes quantes bombolles més, tapa el pot, treu les claus de la bossa i entra a una porteria. Hi ha gent per a tots els gustos, tanta com trocets de mirall trencat.

Vint-i-set estius


(inspirant-me en les fotografies de Joan Colom, penjades a l'estenedor d'un balcó del Raval; tot plegat, del 30 Minuts Memòria Fotogràfica)

The Forth of July

Ha estat cosa de la data i els anys. He pensat en el 4 de juliol i, amb la facilitat que es deplega una cinta mètrica, he reviscut la pel·lícula de San Francisco i The Forth of July. La Sandy m'havia convidat a passar uns dies a casa seva i el dia de la Independència el vam celebrar amb una barbacoa a casa d'uns amics. Dinar fantàstic al pati d'una casa victoriana, envoltats de verd, amb bona companyia i converses inesperades: els hostes eren uns enamorats del País Basc, sabien qui era Franco i que el català i el castellà són llengües diferents i pronunciaven Gaudí amb accent a la i. A la nit, focs artificials al moll i passeig pel centre de la ciutat. Caca, mama, por. En aquell moment, entre tanta gent, lluminositat i soroll em vaig fer petita.

L'endemà, 5 de juliol. Flat tire. Els minuts, les hores i els anys corrien davant meu mentre esperava, dins d'un pàrquing i creuada de braços, la reparació del cotxe de la Sandy. Després d'anar a fer fotocòpies, vam sopar -i brindar- pels dinou al barri llatí.

De la ciutat magnífica també recordo la tarda a Haight Ashbury, la roda noctura per San Francisco dins d'un Bentley, els menús americans en un restaurant amb aires dels 50 i la traca final, pels amics armenis de la Sandy. Vaig tornar a casa, San Luís Obispo, a bord d'un Greyhound...

Rebaixes

Qualsevol pes és lleuger, per a ànimes fortes

(buscava un cartell de ReBaiXes original i maco; no n'he trobat cap i m'he aturat sota les cariàtides de Consell de Cent, 331)

Retalls de maó

Podria ser a Manchester, si no fos per la boira i la pluja. O els cognoms Sala Miralpeix.

Tot esperant Gianni Schicchi

Pati de Lletres de la Universitat de Barcelona, 20 h. Preparatius per a l'òpera Gianni Schicchi, de Puccini, sota la mirada atenta de dues curioses simètriques. Un vigilant s'hi apropa simpàtic i els adverteix que poden continuar assegudes, però que en qüestió de minuts els tocarà anar a fer cua, com tothom, per evitar escridassades.

Sé que les banderes hi eren "perquè sí", "perquè mira", perquè a Albert Serra li venien de gust*. Avui que he vist senyeres penjades als balcons els imposo aquest altre significat, mentre reflexiono sobre la sentència de l'Estatut.   

El que més greu em sap és que la decisió d'un poble -avalada per un Parlament i un Congrés de Diputats- queda en no res, anul·lada per un òrgan que diu vetllar pel compliment de la Constitució. L'actual Tribunal Constitucional, excessivament polític, té credibilitat? En aquesta ocasió ha mirat amb lupa, ha interpretat estirant amb força les betes d'una cotilla i ha invalidat paraules i conceptes tenyits d'insconstitucionalitat mogut per la por o condicionat per l'embarbussament indissolubilitat.

Penso que és moment de llegir i escoltar de tot, d'informar-se i expressar-se (m'ha agradat l'opinió d'Oriol Lladó a Retalls d'asfalt). Com a ciutadans d'aquest país tenim dret a dir què volem ser i com volem viure -sigui quina sigui la nostra opció; "Nosaltres decidim".

(*formaven part de l'exposició El cinema en llibertat, a l'Arts Santa Mònica)

Liquidació

Notícia, el Rafel abaixa la persiana carregat d'humor i comença una nova vida. Després d'anys de ser el proveïdor de fruites i verdues de l'illa -i un observador privilegiat dels tràfecs de Consell de Cent- es jubila i traspassa el local. El barri, mica en mica, va canviant de fesomia; els comerços de tota la vida no resisteixen la competència ferotge de les grans cadenes i superfícies ni els efectes de la crisi. Una autèntica liquidació que transforma el paisatge i el caràcter dels espais i dels que hi habiten...

No puc mossegar-me la llengua; al costat del Rafel, l'altre protagonista és l'Estatut. Per fi? I ara, què?

Dissabte

Hem conduït fins a la fi del món, resseguint el mar, al costat de vinyes verdes (les que van inspirar Josep Maria de Sagarra); 40 quilòmetres per hora al creuar la frontera, protegits per les casetes rònegues de la douane; tres records: pels gendarmes de La Trinca, els que als setanta s'escapaven als cinemes de Perpinyà i els republicans, que iniciaven l'exili a les andanes de tren.

Banyuls-sur-Mer. Port-Vendres. Cotlliure i tots els seus encants. Trepitjo el poble -escenari per a artistes, poetes i turistes- després d'anys d'insistència i ja hi vull tornar. Per ficar els peus a l'aigua transparent, seure a llegir als carrers amb escales i torrar-me a la sorra amb els ulls als turons.

Hem estrenat la platja a Llançà i hem berenat a Peralada. De tornada, ens hem creuat amb camps de gira-sols enormes... sense temps de reacció per a una foto. A finals d'estiu espero tenir-la.

Convencionalismes acabats d'enganxar

Regust

La lluna de "la nit més curta i el dia més gran", com canta en Sisa, s'ha post de color taronja. I carregats amb la nevera, les restes de petards i plens de son hem creuat les vies del tren i hem observat el canvi d'agulles de Sant Pol.   

Sendra de telèfons

Fent neteja apareixen les relíquies. Recordo el soroll de comptador de quan féiem girar el nou i esperàvem que tornés al seu lloc, amb el dit ansiós, per marcar el cinc. Llavors el meu telèfon començava per dos i tenia set números. 

L'Odissea

Nit de paraula, música, déus i aventures d'herois al Teatre Grec. Un actor i un músic han pujat a l'escenari despresos d'artifici, acompanyats d'una llibreta i un parell d'instruments per narrar un dels primers textos de la literatura èpica occidental, l'Odissea. Carles Riba va assumir el repte de traduir la història d'Ulisses de retorn al casal d'Itaca i Lluís Soler s'ha atrevit a recitar el poema hexamètric que Homer va concebre per a ser explicat.

Soler (el de la veu inconfusible) és la veu d' Ulisses i la resta de personatges que intervenen en aquest viatge heroic: es transforma en Telèmac, el fill que anhela el retorn del pare; Penèlope, l'esposa que esquiva els pretendents teixint de dia -i desfilant, de nit-; Atenea, la d'ulls clars; la temptadora Calipso; els feacis; el Cíclop; i fins i tot reviu Carles Riba que, amb intervencions que s’allunyen de la ficció, apel·la a l'espectador sobre l'ofici de traductor i l'art de la poesia.

La paraula té un contrapunt musical. Els efectes sonors i la música en directe entre mediterrània, rockera i preciosista d’Eduard Iniesta –que també canta algun vers- emfatitzen la interpretació i amenitzen el viatge: des de les grades s'olora el mar, sedueixen els cants de sirena i se sent el vent del Pèlag. Tot això transcorre en un escenari gairebé buit, amb una escenografia minimalista – a base de fileres de cadires i jocs de llum sobre el paisatge terraqui del Grec-; són elements suficients per simular diferents espais i insuflar emoció a l’espectador, que desperta encegat com va despertar Ulisses a l'arribar a la seva terra.

La nuesa i la simplicitat del muntatge remarquen allò imprescindible –i recorden l’essència del teatre i la literatura oral-, la paraula i la interpretació. Soler es confòn amb Carles Riba, un alterego que tampoc s’atemoreix davant de mil versos d’un clàssic: sobrepassa amb èxit el propòsit d’Homer, ja que no només recita com el millor dels rapsodes sinó que ho interpreta tot, cada vers i cadascún dels personatges. I de regal, el millor bis, de Kavafis: "Itaca t'ha donat el bell viatge...". Per moltes Odissees i d’altres aventures amb paraules de Lluís Soler.

Festival Grec 2010, 20 de juny

Tarda d'estiu a Letamendi

Sandàlies amb mitjons, rebeques de cotó i sol tebi. Ha arribat l'estiu.

One step beyond

L'era de qui o de què? La Mireia, per si de cas, hi deixa petja

(a l'estació de metro d'Universitat trobareu més mostres de l'era Vans)

L'hotel de la discòrdia

Els turistes no han deixat de contemplar el Palau i fer-li fotos, inconscients (o no) del daltabaix que s'hi ha viscut. Pendents de la resolució del cas Palau, ara estem una mica més en paus; Millet ha dormit en un altre espai amb bona caixa de ressonància, la presó. Tot per un hotel molt beneficiós per a Barcelona... Mentrestant, l'objecte de la discòrdia espera embolicat. 

33 anys i algun dia més

Les primeres eleccions democràtiques vs un dimecres de juny assolellat i mandrós.

Present amb regust de passat, coincidències sense el sedàs de Photoshop, imatges de la història que tornen al lloc on van ser preses. Aquesta és la proposta de Repressió i resistència, la mostra organitzada per Memorial Democràtic i Arqueologia del Punt de Vista que fa reviure escenes del franquisme i els primers anys de democràcia. Una de les més conegudes és la dels grisos carregant contra els que demanaven "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia". El que no sabia és que Paco Elvira també captava moments històrics -i corria-, amb les seves càmeres Nikkormat i Nikon.

Algú ha perdut un dau?

Dau al set, la localitat filipina de Dau, el dau de pòquer, els de la sort... Algun dau més?

Grec 2010

Torna el festival per aprofitar la fresca de les nit d'estiu i gaudir de les arts escèniques. Música, dansa, circ i teatre compartiran fins l'1 d'agost els escenaris del Grec 2010, que aquest any cedeix part del protagonisme a les propostes arribades del Japó, com la de l'Stringraphy Ensemble i la seva arpa gegant feta amb cordills i gots, entre d'altres.

Miraré de no perdre'm aquest joc de nens musical, ni tampoc Coses que déiem avui (Julio Manrique torna a dirigir un text de Neil Labute) o l'adaptació de La Gavina de Txèkhov (autor d'una de les primeres obres de teatre que recordo haver vist: L'Hort dels Cirerers, al Lliure de Gràcia). També m'agradaria veure les Dunas que sorgeixen dels moviments de Sidi Larbi Cherkaoui i la bailaora María Pagés i passejar entre les escultures lumíniques de Ryoji Ikeda, de l'espectacle [Spectra].

Hi ha temps per un tè? Si és així, voldria fer-lo al Museu Picasso, seguint els ritus i la filosofia del chado (o cerimònia del tè).

A més d'aquestes i altres propostes, el Grec emprèn una aventura interessant: el festival i la Universitat Pompeu Fabra han iniciat una col·laboració amb l'objectiu de "formar els futurs periodistes culturals de la ciutat". El programa inclou d'una banda les classes magistrals, en què els estudiants s'aproparan "a les trinxeres" de la mà de quatre periodistes especialitzats, i sessions pràctiques, com assistir a les rodes de premsa, els assajos i les representacions o trobades amb els creadors i intèrprets (d'aquí prové el nom de l'experiència, "Trobades amb l'artista"). Els reportatges i les cròniques elaborades pels estudiants es penjaran al web del festival, de costat amb les opinions, les vivències i el punt de vista diari del dramaturg Pablo Ley.

Ci-ne-ma

Una entrada de cinema que val per un viatge amb tramvia...

És un luxe anar a dormir amb una dosi de cinema al cos, un dilluns a la nit (i més si la història engolida té un punt de comèdia i és amable). El pastel de boda (Piéce Montée, basada en la novel·la de Blandine Cuny Le Callet) segueix els embolics i malentesos d'un casament -pretesament exitós- de la burgesia francesa. Sobre un escenari de gala s'exhibeixen diferents tipus de relacions: mentre uns es casen, d'altres es retroben, es coneixen, s'estiren dels cabells després d'anys de convivència o se separen. Les relacions de parella són més delicades que un pastís de lioneses que, si es trenca, es pot refer amb pinzellades de caramel.

[ric-rac]

Fa dies que rosego un gra de pebre i encara no m'hi avinc

Sud-Àfrica o la Copa del món

Tant de bo pogués viatjar a Johannesburg, per confondre'm entre banderes i aficionats i prescindir dels partits de les seleccions nacionals... pel simple gust de viatjar i conèixer l'Àfrica.

El País dedicava el Babelia del 5 de juny a la literatura del país (Imaginario Africano) i Vicente Verdú, obrint la llauna de les vacances i citant el potencial d'Àfrica com a destí, deia que "ya no se conocen turistas o artistas, antropólogos o pintores, ecólogos o escritores, que no proclamen su extraordinaria atracción por esas tierras y, en no pocos casos, hayan cambiado sus confortables residencias europeas por un bienestar tanto más duro o simple externamente como altamente más sabroso en su interior".

Al meu imaginari, Àfrica és sinònim d'immensitat i extrems; suposo que l'exotisme conviu amb la precarietat, de la mateixa manera que la natura i les espècies espectaculars ho fan amb la normalitat i la rutina de les ciutats.

Mentro espero i acumulo pessetones per viatjar al país del qual tothom torna purificat, m'he de conformar amb un món de felpa, mascotes i colors, com els que es veuran al Mundial de Futbol de Sud-Àfrica.

Aquest matí plovia força i anava amb sandàlies, però m'he hagut d'aturar i fer-li una foto! Vaig descobrir aquesta botiga magnífica, l'Almacen Marabi, mentre preparava un Ho hem trobat per a Time Out. Des del carrer Flassaders criden l'atenció els colors i les formes dels ninots, però un cop dins de la botiga-taller, la vista i la imaginació es desborden. Comences a pensar en els nebots -ostres, si encara no en tinc!-, els cosins, els fills d'amics, la parella... tot per poder-te endur un o més d'aquests animalons (si no una titella, un peluix, una pilota tova o una agulla de pit). Almacen Marabi és un perill per als animalistes, els seguidors dels hand-made products i els bojos per la felpa.

Vacances?

Semblen vacances: dijous paella, passeig amb bicicleta, banys de sol en una terrassa i olor de platja. Divendres l'Eva treballa i jo he de seguir buscant feina.

Mercè, Mercè

L'he trobat al terra, després d'un dia de pluja intensa

Vaga

Funcionaris, jubilats i fins i tot algunes criatures s'han sumat a la vaga del 8 de juny, contra el 5% de retallada dels sous.

"Sóc funcionària = SUBSTITUTA. Cada mes les passo putes (i a partir d'ara, més)"

"La crisi, que la paguin els bancs"

Potser diu: -Mira, una manifestació. Aquesta gent està enfadada perquè ara 

tindrà menys diners per anar al mercat... i per això crida.

Darrerament m'he plantejat un exili d'aquest país de tercera fila. No m'agrada com s'estan fent les coses ni tinc esperança que els polítics escarmentin amb la crisi i es predisposin a treballar per un nou sistema. Suposo que el futur es va perdre de vista mentre es construïa una d'aquelles magnífiques obres de maó al litoral d'Espanya...

Si toca retallar sous, retallades de veritat i per a tothom! Si hi ha oportunitat de canviar de sistema, que s'aposti per bases sòlides i valuoses, com la societat del coneixement i el desenvolupament. I que ningú, i menys els bancs, ens facin dentetes... no és ètic ni just que mentre ells tanquen els seus exercicis amb guanys, el ciutadà corrent hagi de lluitar i caminar sobre la corda fluixa per sobreviure.

La meva càmera ha decidit viatjar pel seu compte durant una setmana. Voltarà per la província de Tarragona, a la recerca de molts Queraltós (penjada sempre del coll del meu pare, que està elaborant un catàleg d'un pintor desconegut i genial del seu poble, Santa Coloma de Queralt). Jo no m'he lliurat de la foto diària...

En realitat, la fotografia d'avui hauria de recollir l'acció de remenar entre carpetes, a la recerca d'un document que creus perdut. Abans no hi arribes, topes amb un munt d'esculls sentimentals (carpetes plenes de retalls, carpetes amb dedicatòries èpiques, i àlbums de fotos que recullen dels tres anys a la revolució dels catorze o el viatge iniciàtic als Estats Units).

Quan finalment acaricies la carpeta de color vermell, recordes el dia en què hi vas emmagatzemar aquell munt de papers escrits a mà amb històries -sovint inacabades- de detectius, d'aventures, i de personatges inventats. I finalment hi trobes el què buscaves: El taxista de les Rambles. Un dia va arribar a mi un relat de Maruja Torres parlant del seu Raval i vaig decidir imitar-la. Vaig transportar l'olor de pipí del Raval a les Rambles i, inspirant-me en la ciutat, els carrers, la nit, i les inquietuds dels quinze anys vaig seguir escrivint. Després d'El taxista... va venir Nit de pobre, pobra nit i després, la sequera.

La foto també parlaria del valor del paper. Ara que hem perdut habilitat amb el llapis i no som persones sense un teclat i el nostre PC, jo no seria res sense els meus papers. Crec en la importància de guardar, conservar i, algun dia, recuperar documents que ja no recordem. I tocar-los, i si cal que se'ls endugui el vent, o que se'ls mengi el temps (però que no se'ls carregui un virus).

La foto fins i tot recolliria el moment de la lectura d'El taxista de les Rambles i les reaccions posteriors; l'esquena de la lectora ho diria tot. Les històries dels catorze anys bullien d'ingenuïtat i arcaismes, però tenien un aire fresc sorprenent. Ara ja no m'agrada com sonen, estan excessivament caducades.

Ens toca recollir la pilota -com a la criatura que juga als jardins del Palau Robert-, però a vegades les circumstàncies ens van balderes i fan por. A qui entrés amb mi a la cambra fosca per revelar la foto li diria que segueixo escrivint tonteries com aquesta per no perdre un bon hàbit.