Amb Stendhal, però sense desmais

  

Al primer moment, una nova ciutat em fa sentir el cos estrany i passen unes hores fins que no m'hi reconcilio. He fet les paus aviat amb Florència, mentre desxifràvem què era allò que vèiem a l'infinit. No importa la direcció en què es miri: la ciutat gairebé sempre sorprèn, amb una escultura, una plaça o una perspectiva insòlita. Com si els homes del Renaixement haguessin aplicat l'art de la perspectiva a la seva ciutat i, seguint la filosofia neoplatònica, haguessin situat l'espectador en el punt central d'aquest particular univers.

Diumenge, les campanes marquen les onze, les dotze i la una. L'agitació la provoquen els turistes i ens refugiem a Oltrarno per descobrir una ciutat de persianes tirades avall i silenci.

Dilluns a la ciutat també hi circulen cotxes i agafem un bus per pujar a Fiesole. Florència sembla un oasi de maons vermellosos surant al verd de la Toscana. A l'hora de dinar peregrinem fins a la trattoria San Domenico, perquè la guia recomana les seves pizzes; la recompensa després del quilòmetre a peu són uns paninos magnífics -d'espinacs amb proscuito i de tomàquet i mozzarella- servits per un italià encantador en un colmado de carretera. Sei molto bono, no ens cansem de repetir. Al vespre, després de passejar entre bolsos i olor de cuir, veiem caure el sol darrere en Ponte Vecchio.

Dimarts sembla que ens coneguem la ciutat. A la Piazza del Duomo topem amb la guàrdia suïssa florentina; d'una autòctona ens sembla entendre que és per commemorar la independència de la ciutat i el Ferragosto. Ens enfilem cap a San Miniato al Monte i deixem córrer el rellotge a la fresca de l'església més bonica. Baixant per la via Erta Canina trobem la postmodernitat florentina. A la tarda, fem temps tot esperant en promès vermut al Negroni: Americano tenyit de Campari acompanyat de cous-cous i salses toscanes.

Dimecres fem els honors a Brunelleschi i escalem els més de quatre-cents esglaons de la seva cúpula. Els nervis que li fan de cinturó i la Florència empetitida als seus peus omplen de raó Alberti (De pictura):  "Qui abans que tu, Felip, arquitecte, va atrevirse a construir una estructura de tal dimensió, alzinada cap al cel, ampla per poder cobrir amb la seva ombra tota la gent toscana i executada sense ajut de cintres ni fustam, amb tal artifici que, si jo ho entenc bé, sembla tan increïble als d'ara com era ignorat dels antics". Després de dinar voltem per l'Accademia per contemplar un altre dels paradigmes de bellesa i  destresa amb el cisell: Michelangelo, el David i les escultures inacabades que neixen del marbre. En sortir-ne, contemplem l'escena de la nena menjant gelat (en blanc i negre, podria haver sortit d'alguna peli del neorealisme italià).

Dijous, Pizza, maletes amunts i avall i Pisa. Qui si fa quel che si può, ma si sa quel che si fa!

Postals d'unes vacances intenses, amb Stendhal a la maleta però sense desmais.