30 de juny del 2010
Tot esperant Gianni Schicchi
29 de juny del 2010
Sé que les banderes hi eren "perquè sí", "perquè mira", perquè a Albert Serra li venien de gust*. Avui que he vist senyeres penjades als balcons els imposo aquest altre significat, mentre reflexiono sobre la sentència de l'Estatut.
El que més greu em sap és que la decisió d'un poble -avalada per un Parlament i un Congrés de Diputats- queda en no res, anul·lada per un òrgan que diu vetllar pel compliment de la Constitució. L'actual Tribunal Constitucional, excessivament polític, té credibilitat? En aquesta ocasió ha mirat amb lupa, ha interpretat estirant amb força les betes d'una cotilla i ha invalidat paraules i conceptes tenyits d'insconstitucionalitat mogut per la por o condicionat per l'embarbussament indissolubilitat.
Penso que és moment de llegir i escoltar de tot, d'informar-se i expressar-se (m'ha agradat l'opinió d'Oriol Lladó a Retalls d'asfalt). Com a ciutadans d'aquest país tenim dret a dir què volem ser i com volem viure -sigui quina sigui la nostra opció; "Nosaltres decidim".
28 de juny del 2010
Liquidació
Notícia, el Rafel abaixa la persiana carregat d'humor i comença una nova vida. Després d'anys de ser el proveïdor de fruites i verdues de l'illa -i un observador privilegiat dels tràfecs de Consell de Cent- es jubila i traspassa el local. El barri, mica en mica, va canviant de fesomia; els comerços de tota la vida no resisteixen la competència ferotge de les grans cadenes i superfícies ni els efectes de la crisi. Una autèntica liquidació que transforma el paisatge i el caràcter dels espais i dels que hi habiten...
No puc mossegar-me la llengua; al costat del Rafel, l'altre protagonista és l'Estatut. Per fi? I ara, què?
Dissabte
Hem conduït fins a la fi del món, resseguint el mar, al costat de vinyes verdes (les que van inspirar Josep Maria de Sagarra); 40 quilòmetres per hora al creuar la frontera, protegits per les casetes rònegues de la douane; tres records: pels gendarmes de La Trinca, els que als setanta s'escapaven als cinemes de Perpinyà i els republicans, que iniciaven l'exili a les andanes de tren.
Banyuls-sur-Mer. Port-Vendres. Cotlliure i tots els seus encants. Trepitjo el poble -escenari per a artistes, poetes i turistes- després d'anys d'insistència i ja hi vull tornar. Per ficar els peus a l'aigua transparent, seure a llegir als carrers amb escales i torrar-me a la sorra amb els ulls als turons.
Hem estrenat la platja a Llançà i hem berenat a Peralada. De tornada, ens hem creuat amb camps de gira-sols enormes... sense temps de reacció per a una foto. A finals d'estiu espero tenir-la.
25 de juny del 2010
24 de juny del 2010
Regust
La lluna de "la nit més curta i el dia més gran", com canta en Sisa, s'ha post de color taronja. I carregats amb la nevera, les restes de petards i plens de son hem creuat les vies del tren i hem observat el canvi d'agulles de Sant Pol.
22 de juny del 2010
Sendra de telèfons
Fent neteja apareixen les relíquies. Recordo el soroll de comptador de quan féiem girar el nou i esperàvem que tornés al seu lloc, amb el dit ansiós, per marcar el cinc. Llavors el meu telèfon començava per dos i tenia set números.
L'Odissea
Nit de paraula, música, déus i aventures d'herois al Teatre Grec. Un actor i un músic han pujat a l'escenari despresos d'artifici, acompanyats d'una llibreta i un parell d'instruments per narrar un dels primers textos de la literatura èpica occidental, l'Odissea. Carles Riba va assumir el repte de traduir la història d'Ulisses de retorn al casal d'Itaca i Lluís Soler s'ha atrevit a recitar el poema hexamètric que Homer va concebre per a ser explicat.
Soler (el de la veu inconfusible) és la veu d' Ulisses i la resta de personatges que intervenen en aquest viatge heroic: es transforma en Telèmac, el fill que anhela el retorn del pare; Penèlope, l'esposa que esquiva els pretendents teixint de dia -i desfilant, de nit-; Atenea, la d'ulls clars; la temptadora Calipso; els feacis; el Cíclop; i fins i tot reviu Carles Riba que, amb intervencions que s’allunyen de la ficció, apel·la a l'espectador sobre l'ofici de traductor i l'art de la poesia.
La paraula té un contrapunt musical. Els efectes sonors i la música en directe entre mediterrània, rockera i preciosista d’Eduard Iniesta –que també canta algun vers- emfatitzen la interpretació i amenitzen el viatge: des de les grades s'olora el mar, sedueixen els cants de sirena i se sent el vent del Pèlag. Tot això transcorre en un escenari gairebé buit, amb una escenografia minimalista – a base de fileres de cadires i jocs de llum sobre el paisatge terraqui del Grec-; són elements suficients per simular diferents espais i insuflar emoció a l’espectador, que desperta encegat com va despertar Ulisses a l'arribar a la seva terra.
La nuesa i la simplicitat del muntatge remarquen allò imprescindible –i recorden l’essència del teatre i la literatura oral-, la paraula i la interpretació. Soler es confòn amb Carles Riba, un alterego que tampoc s’atemoreix davant de mil versos d’un clàssic: sobrepassa amb èxit el propòsit d’Homer, ja que no només recita com el millor dels rapsodes sinó que ho interpreta tot, cada vers i cadascún dels personatges. I de regal, el millor bis, de Kavafis: "Itaca t'ha donat el bell viatge...". Per moltes Odissees i d’altres aventures amb paraules de Lluís Soler.
Festival Grec 2010, 20 de juny
Soler (el de la veu inconfusible) és la veu d' Ulisses i la resta de personatges que intervenen en aquest viatge heroic: es transforma en Telèmac, el fill que anhela el retorn del pare; Penèlope, l'esposa que esquiva els pretendents teixint de dia -i desfilant, de nit-; Atenea, la d'ulls clars; la temptadora Calipso; els feacis; el Cíclop; i fins i tot reviu Carles Riba que, amb intervencions que s’allunyen de la ficció, apel·la a l'espectador sobre l'ofici de traductor i l'art de la poesia.
La paraula té un contrapunt musical. Els efectes sonors i la música en directe entre mediterrània, rockera i preciosista d’Eduard Iniesta –que també canta algun vers- emfatitzen la interpretació i amenitzen el viatge: des de les grades s'olora el mar, sedueixen els cants de sirena i se sent el vent del Pèlag. Tot això transcorre en un escenari gairebé buit, amb una escenografia minimalista – a base de fileres de cadires i jocs de llum sobre el paisatge terraqui del Grec-; són elements suficients per simular diferents espais i insuflar emoció a l’espectador, que desperta encegat com va despertar Ulisses a l'arribar a la seva terra.
La nuesa i la simplicitat del muntatge remarquen allò imprescindible –i recorden l’essència del teatre i la literatura oral-, la paraula i la interpretació. Soler es confòn amb Carles Riba, un alterego que tampoc s’atemoreix davant de mil versos d’un clàssic: sobrepassa amb èxit el propòsit d’Homer, ja que no només recita com el millor dels rapsodes sinó que ho interpreta tot, cada vers i cadascún dels personatges. I de regal, el millor bis, de Kavafis: "Itaca t'ha donat el bell viatge...". Per moltes Odissees i d’altres aventures amb paraules de Lluís Soler.
Festival Grec 2010, 20 de juny
21 de juny del 2010
18 de juny del 2010
One step beyond
L'era de qui o de què? La Mireia, per si de cas, hi deixa petja
(a l'estació de metro d'Universitat trobareu més mostres de l'era Vans)
17 de juny del 2010
L'hotel de la discòrdia
Els turistes no han deixat de contemplar el Palau i fer-li fotos, inconscients (o no) del daltabaix que s'hi ha viscut. Pendents de la resolució del cas Palau, ara estem una mica més en paus; Millet ha dormit en un altre espai amb bona caixa de ressonància, la presó. Tot per un hotel molt beneficiós per a Barcelona... Mentrestant, l'objecte de la discòrdia espera embolicat.
16 de juny del 2010
33 anys i algun dia més
Les primeres eleccions democràtiques vs un dimecres de juny assolellat i mandrós.
Present amb regust de passat, coincidències sense el sedàs de Photoshop, imatges de la història que tornen al lloc on van ser preses. Aquesta és la proposta de Repressió i resistència, la mostra organitzada per Memorial Democràtic i Arqueologia del Punt de Vista que fa reviure escenes del franquisme i els primers anys de democràcia. Una de les més conegudes és la dels grisos carregant contra els que demanaven "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia". El que no sabia és que Paco Elvira també captava moments històrics -i corria-, amb les seves càmeres Nikkormat i Nikon.
15 de juny del 2010
Grec 2010
Torna el festival per aprofitar la fresca de les nit d'estiu i gaudir de les arts escèniques. Música, dansa, circ i teatre compartiran fins l'1 d'agost els escenaris del Grec 2010, que aquest any cedeix part del protagonisme a les propostes arribades del Japó, com la de l'Stringraphy Ensemble i la seva arpa gegant feta amb cordills i gots, entre d'altres.
Miraré de no perdre'm aquest joc de nens musical, ni tampoc Coses que déiem avui (Julio Manrique torna a dirigir un text de Neil Labute) o l'adaptació de La Gavina de Txèkhov (autor d'una de les primeres obres de teatre que recordo haver vist: L'Hort dels Cirerers, al Lliure de Gràcia). També m'agradaria veure les Dunas que sorgeixen dels moviments de Sidi Larbi Cherkaoui i la bailaora María Pagés i passejar entre les escultures lumíniques de Ryoji Ikeda, de l'espectacle [Spectra].
Hi ha temps per un tè? Si és així, voldria fer-lo al Museu Picasso, seguint els ritus i la filosofia del chado (o cerimònia del tè).
A més d'aquestes i altres propostes, el Grec emprèn una aventura interessant: el festival i la Universitat Pompeu Fabra han iniciat una col·laboració amb l'objectiu de "formar els futurs periodistes culturals de la ciutat". El programa inclou d'una banda les classes magistrals, en què els estudiants s'aproparan "a les trinxeres" de la mà de quatre periodistes especialitzats, i sessions pràctiques, com assistir a les rodes de premsa, els assajos i les representacions o trobades amb els creadors i intèrprets (d'aquí prové el nom de l'experiència, "Trobades amb l'artista"). Els reportatges i les cròniques elaborades pels estudiants es penjaran al web del festival, de costat amb les opinions, les vivències i el punt de vista diari del dramaturg Pablo Ley.
Miraré de no perdre'm aquest joc de nens musical, ni tampoc Coses que déiem avui (Julio Manrique torna a dirigir un text de Neil Labute) o l'adaptació de La Gavina de Txèkhov (autor d'una de les primeres obres de teatre que recordo haver vist: L'Hort dels Cirerers, al Lliure de Gràcia). També m'agradaria veure les Dunas que sorgeixen dels moviments de Sidi Larbi Cherkaoui i la bailaora María Pagés i passejar entre les escultures lumíniques de Ryoji Ikeda, de l'espectacle [Spectra].
Hi ha temps per un tè? Si és així, voldria fer-lo al Museu Picasso, seguint els ritus i la filosofia del chado (o cerimònia del tè).
A més d'aquestes i altres propostes, el Grec emprèn una aventura interessant: el festival i la Universitat Pompeu Fabra han iniciat una col·laboració amb l'objectiu de "formar els futurs periodistes culturals de la ciutat". El programa inclou d'una banda les classes magistrals, en què els estudiants s'aproparan "a les trinxeres" de la mà de quatre periodistes especialitzats, i sessions pràctiques, com assistir a les rodes de premsa, els assajos i les representacions o trobades amb els creadors i intèrprets (d'aquí prové el nom de l'experiència, "Trobades amb l'artista"). Els reportatges i les cròniques elaborades pels estudiants es penjaran al web del festival, de costat amb les opinions, les vivències i el punt de vista diari del dramaturg Pablo Ley.
14 de juny del 2010
Ci-ne-ma
Una entrada de cinema que val per un viatge amb tramvia...
És un luxe anar a dormir amb una dosi de cinema al cos, un dilluns a la nit (i més si la història engolida té un punt de comèdia i és amable). El pastel de boda (Piéce Montée, basada en la novel·la de Blandine Cuny Le Callet) segueix els embolics i malentesos d'un casament -pretesament exitós- de la burgesia francesa. Sobre un escenari de gala s'exhibeixen diferents tipus de relacions: mentre uns es casen, d'altres es retroben, es coneixen, s'estiren dels cabells després d'anys de convivència o se separen. Les relacions de parella són més delicades que un pastís de lioneses que, si es trenca, es pot refer amb pinzellades de caramel.
És un luxe anar a dormir amb una dosi de cinema al cos, un dilluns a la nit (i més si la història engolida té un punt de comèdia i és amable). El pastel de boda (Piéce Montée, basada en la novel·la de Blandine Cuny Le Callet) segueix els embolics i malentesos d'un casament -pretesament exitós- de la burgesia francesa. Sobre un escenari de gala s'exhibeixen diferents tipus de relacions: mentre uns es casen, d'altres es retroben, es coneixen, s'estiren dels cabells després d'anys de convivència o se separen. Les relacions de parella són més delicades que un pastís de lioneses que, si es trenca, es pot refer amb pinzellades de caramel.
13 de juny del 2010
11 de juny del 2010
Sud-Àfrica o la Copa del món
Tant de bo pogués viatjar a Johannesburg, per confondre'm entre banderes i aficionats i prescindir dels partits de les seleccions nacionals... pel simple gust de viatjar i conèixer l'Àfrica.
El País dedicava el Babelia del 5 de juny a la literatura del país (Imaginario Africano) i Vicente Verdú, obrint la llauna de les vacances i citant el potencial d'Àfrica com a destí, deia que "ya no se conocen turistas o artistas, antropólogos o pintores, ecólogos o escritores, que no proclamen su extraordinaria atracción por esas tierras y, en no pocos casos, hayan cambiado sus confortables residencias europeas por un bienestar tanto más duro o simple externamente como altamente más sabroso en su interior".
Al meu imaginari, Àfrica és sinònim d'immensitat i extrems; suposo que l'exotisme conviu amb la precarietat, de la mateixa manera que la natura i les espècies espectaculars ho fan amb la normalitat i la rutina de les ciutats.
Mentro espero i acumulo pessetones per viatjar al país del qual tothom torna purificat, m'he de conformar amb un món de felpa, mascotes i colors, com els que es veuran al Mundial de Futbol de Sud-Àfrica.
El País dedicava el Babelia del 5 de juny a la literatura del país (Imaginario Africano) i Vicente Verdú, obrint la llauna de les vacances i citant el potencial d'Àfrica com a destí, deia que "ya no se conocen turistas o artistas, antropólogos o pintores, ecólogos o escritores, que no proclamen su extraordinaria atracción por esas tierras y, en no pocos casos, hayan cambiado sus confortables residencias europeas por un bienestar tanto más duro o simple externamente como altamente más sabroso en su interior".
Al meu imaginari, Àfrica és sinònim d'immensitat i extrems; suposo que l'exotisme conviu amb la precarietat, de la mateixa manera que la natura i les espècies espectaculars ho fan amb la normalitat i la rutina de les ciutats.
Mentro espero i acumulo pessetones per viatjar al país del qual tothom torna purificat, m'he de conformar amb un món de felpa, mascotes i colors, com els que es veuran al Mundial de Futbol de Sud-Àfrica.
Aquest matí plovia força i anava amb sandàlies, però m'he hagut d'aturar i fer-li una foto! Vaig descobrir aquesta botiga magnífica, l'Almacen Marabi, mentre preparava un Ho hem trobat per a Time Out. Des del carrer Flassaders criden l'atenció els colors i les formes dels ninots, però un cop dins de la botiga-taller, la vista i la imaginació es desborden. Comences a pensar en els nebots -ostres, si encara no en tinc!-, els cosins, els fills d'amics, la parella... tot per poder-te endur un o més d'aquests animalons (si no una titella, un peluix, una pilota tova o una agulla de pit). Almacen Marabi és un perill per als animalistes, els seguidors dels hand-made products i els bojos per la felpa.
10 de juny del 2010
Vacances?
Semblen vacances: dijous paella, passeig amb bicicleta, banys de sol en una terrassa i olor de platja. Divendres l'Eva treballa i jo he de seguir buscant feina.
9 de juny del 2010
8 de juny del 2010
Vaga
Funcionaris, jubilats i fins i tot algunes criatures s'han sumat a la vaga del 8 de juny, contra el 5% de retallada dels sous.
"Sóc funcionària = SUBSTITUTA. Cada mes les passo putes (i a partir d'ara, més)"
"La crisi, que la paguin els bancs"
Potser diu: -Mira, una manifestació. Aquesta gent està enfadada perquè ara
tindrà menys diners per anar al mercat... i per això crida.
Darrerament m'he plantejat un exili d'aquest país de tercera fila. No m'agrada com s'estan fent les coses ni tinc esperança que els polítics escarmentin amb la crisi i es predisposin a treballar per un nou sistema. Suposo que el futur es va perdre de vista mentre es construïa una d'aquelles magnífiques obres de maó al litoral d'Espanya...
Si toca retallar sous, retallades de veritat i per a tothom! Si hi ha oportunitat de canviar de sistema, que s'aposti per bases sòlides i valuoses, com la societat del coneixement i el desenvolupament. I que ningú, i menys els bancs, ens facin dentetes... no és ètic ni just que mentre ells tanquen els seus exercicis amb guanys, el ciutadà corrent hagi de lluitar i caminar sobre la corda fluixa per sobreviure.
7 de juny del 2010
La meva càmera ha decidit viatjar pel seu compte durant una setmana. Voltarà per la província de Tarragona, a la recerca de molts Queraltós (penjada sempre del coll del meu pare, que està elaborant un catàleg d'un pintor desconegut i genial del seu poble, Santa Coloma de Queralt). Jo no m'he lliurat de la foto diària...
En realitat, la fotografia d'avui hauria de recollir l'acció de remenar entre carpetes, a la recerca d'un document que creus perdut. Abans no hi arribes, topes amb un munt d'esculls sentimentals (carpetes plenes de retalls, carpetes amb dedicatòries èpiques, i àlbums de fotos que recullen dels tres anys a la revolució dels catorze o el viatge iniciàtic als Estats Units).
Quan finalment acaricies la carpeta de color vermell, recordes el dia en què hi vas emmagatzemar aquell munt de papers escrits a mà amb històries -sovint inacabades- de detectius, d'aventures, i de personatges inventats. I finalment hi trobes el què buscaves: El taxista de les Rambles. Un dia va arribar a mi un relat de Maruja Torres parlant del seu Raval i vaig decidir imitar-la. Vaig transportar l'olor de pipí del Raval a les Rambles i, inspirant-me en la ciutat, els carrers, la nit, i les inquietuds dels quinze anys vaig seguir escrivint. Després d'El taxista... va venir Nit de pobre, pobra nit i després, la sequera.
La foto també parlaria del valor del paper. Ara que hem perdut habilitat amb el llapis i no som persones sense un teclat i el nostre PC, jo no seria res sense els meus papers. Crec en la importància de guardar, conservar i, algun dia, recuperar documents que ja no recordem. I tocar-los, i si cal que se'ls endugui el vent, o que se'ls mengi el temps (però que no se'ls carregui un virus).
La foto fins i tot recolliria el moment de la lectura d'El taxista de les Rambles i les reaccions posteriors; l'esquena de la lectora ho diria tot. Les històries dels catorze anys bullien d'ingenuïtat i arcaismes, però tenien un aire fresc sorprenent. Ara ja no m'agrada com sonen, estan excessivament caducades.
Ens toca recollir la pilota -com a la criatura que juga als jardins del Palau Robert-, però a vegades les circumstàncies ens van balderes i fan por. A qui entrés amb mi a la cambra fosca per revelar la foto li diria que segueixo escrivint tonteries com aquesta per no perdre un bon hàbit.
En realitat, la fotografia d'avui hauria de recollir l'acció de remenar entre carpetes, a la recerca d'un document que creus perdut. Abans no hi arribes, topes amb un munt d'esculls sentimentals (carpetes plenes de retalls, carpetes amb dedicatòries èpiques, i àlbums de fotos que recullen dels tres anys a la revolució dels catorze o el viatge iniciàtic als Estats Units).
Quan finalment acaricies la carpeta de color vermell, recordes el dia en què hi vas emmagatzemar aquell munt de papers escrits a mà amb històries -sovint inacabades- de detectius, d'aventures, i de personatges inventats. I finalment hi trobes el què buscaves: El taxista de les Rambles. Un dia va arribar a mi un relat de Maruja Torres parlant del seu Raval i vaig decidir imitar-la. Vaig transportar l'olor de pipí del Raval a les Rambles i, inspirant-me en la ciutat, els carrers, la nit, i les inquietuds dels quinze anys vaig seguir escrivint. Després d'El taxista... va venir Nit de pobre, pobra nit i després, la sequera.
La foto també parlaria del valor del paper. Ara que hem perdut habilitat amb el llapis i no som persones sense un teclat i el nostre PC, jo no seria res sense els meus papers. Crec en la importància de guardar, conservar i, algun dia, recuperar documents que ja no recordem. I tocar-los, i si cal que se'ls endugui el vent, o que se'ls mengi el temps (però que no se'ls carregui un virus).
La foto fins i tot recolliria el moment de la lectura d'El taxista de les Rambles i les reaccions posteriors; l'esquena de la lectora ho diria tot. Les històries dels catorze anys bullien d'ingenuïtat i arcaismes, però tenien un aire fresc sorprenent. Ara ja no m'agrada com sonen, estan excessivament caducades.
Ens toca recollir la pilota -com a la criatura que juga als jardins del Palau Robert-, però a vegades les circumstàncies ens van balderes i fan por. A qui entrés amb mi a la cambra fosca per revelar la foto li diria que segueixo escrivint tonteries com aquesta per no perdre un bon hàbit.
4 de juny del 2010
duo
(vosaltres hi poseu la música; nosaltres, la dansa)
Adéu, Espanya? planteja amb rigorositat i sense por ni complexes la qüestió de la independència de Catalunya. Maria Dolors Genovés ha seguit amb lupa els casos de Quebec, Grenlàndia i Escòcia i la seva lluita per l'autodeterminació, i ha analitzat amb experts en economia i política si aquest estat és viable a casa nostra. El documental -molt interessant i genial pel que fa a realització- acaba amb els versos d'Oda a Espanya, de Maragall; paraules de 1898 que, al segle XXI, encara tenen sentit.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall
3 de juny del 2010
L'ou com balla
Som animals de costums i ritus curiosos. Mantenim tradicions perquè ens agraden, tot i que sovint no en sabem l'origen. Per Corpus i des de 1637, els brolladors dels claustres, patis i jardins de la ciutat fan ballar un ou. Alguns interpreten els equilibris, el rodar sense treva i les pujades i baixades de l'ou sobre l'aigua com la plenitud de la primavera, una metàfora del cicle vital i la fecunditat. Per a d'altres, l'ou és la representació de l'Eucaristia i es mou sobre un calze fet de flors i cireres. Els últims diuen que els nobles del carrer Montcada van ser els primers a fer ballar l'ou, per matar l'avorriment mentre esperaven la processó de Corpus.
Mireu l'ou com balla! En trobareu al claustre de la Catedral, la Casa de l'Ardiaca, el Palau del Lloctinent, el pati del Museu Marés o el Jardí Romàntic de l'Ateneu, entre d'altres.
(VISC-A la ciutat que es creu moderna i no s'oblida de les manifestacions populars... el folklore no fa olor de naftalina, tot i que a vegades ens faci vergonya reconèixe'l)
2 de juny del 2010
1 de juny del 2010
L'aranya de Bourgeois
Quadre de sorra d'Embú -al Brasil- a contrallum. En algun moment, els colors càlids i la composició en franges m'han recordat a Rohtko. No he trobat aranyes que em fessin de model...
Louis Bourgeois, l'escultora d'aranyes gegants (la Maman) i formes sexuals, reconeixia que volia "preocupar i incomodar" amb les seves obres. Va atrevir-se a representar el què costava de mirar, el cos masculí i el cos femení, i va experimentar amb sentiments com la mort o la traïció. L'edat no era un impediment per a fer treballar les mans, la setmana passada l'artista va acabar l'última obra. El seu magnestisme de Bourgeois es filava en la màxima que repetia als joves artistes i a sí mateixa: "explica la teva pròpia història i seràs interessant".
Més Bourgeois
Subscriure's a:
Missatges (Atom)