Són vostès, els intel·lectuals?

Últimament, tant als intel·lectuals francesos com als espanyols els ha donat per remoure un tema espinós: la llengua. L'Academia Francesa ha advertit que el reconeixement de les llengües regionals en la nova Constitució pot afectar "la identitat nacional", després que la Cambra de Diputats aprovés una esmena perquè el bretó, l'alsacià, l'occità, el basc i el català, entre d'altres, fossin reconeguts com a patrimoni de la nació. Els espanyols no han volgut ser menys, i un grup d'intel·lectuals, entre ells Vargas-Llosa, Savater, i Boadella, han impulsat un manifest per la defensa del castellà com a llengua comú a Espanya. Fan afirmacions com "sólo una [lengua] -el castellano- goza del deber institucional de ser conocida", "son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios", o " en las comunidades bilingües, la lengua oficial puede ser únicamente estimulada, no impuesta", per defensar els nens puguin ser escolaritzats en l'idioma que els pares vulguin, que el castellà sigui l'única llengua obligatòria d'entendre i parlar, que s'hagi de rotular en castellà a més d'en la llengua autonòmica...

Però, en quin país vivim? En el món oníric d'aquests intel·lectuals, el castellà i el francès estan amenaçats, la gent no pot escollir la llengua lliurement perquè el català s'imposa, és el que més es parla i se sent al carrer, etc. No venguin mentides, que la gent se les creu! Vinguin a Catalunya i veuran que, en realitat, el català es parla poc, sovint malament, i pot acabar desapareixent, d'aquí la insistència d'organismes polítics, institucions i mitjans de comunicació per la seva conservació i manteniment. Una altra cosa: les llengües també formen part del patrimoni -intangible- de la humanitat, aporten diferència i alhora donen valor i riquesa les cultures. Un d'aquells fets que, de tanta lògica, a vostès, senyors intel·lectuals, els passa per alt.

Panem et circenses II

L'altre entreteniment per excel·lència és el futbol. El que es porta ara és el de la roja, "nuestra selección", a la que tots els espanyols, del primer a l'últim, estem totalment enganxats i seguim aferrissadament, segons informen Cuatro i la Ser. Després de 24 anys de poca fortuna, Espanya jugarà la final de l'Eurocopa; tot un èxit, i tot un "tinglado", perquè el que hauria de ser únicament esport, s'embolica amb política i interessos empresarials.

Per passos. Cuatro ha comprat els drets d'emissió de l'Eurocopa. Abans de l'inici de la competició ja va inventar-se l'eslògan ¡Podemos!, i va fer un anunci amb les cares més representatives de la cadena entonant el crit de guerra, que significava que la selecció, "nuestra selección", aquesta vegada podia fer mal. En els dos últims partits, els quarts de final contra Itàlia, i la semifinal contra Rússia, s'han crescut pels índexs d'audiència, els més elevats de la història de la televisió a Espanya (ahir 17 milions d'espectadors veient el tercer gol de la roja), segons informa el germà gran de Cuatro, El País. Tampoc ha faltat la ja mítica convocatòria dels aficionats "espanyols" a la Plaza Colón de Madrid, on una gran bandera espanyola, s'encarrega de recordar que a banda d'esport, el sentiment és de una y grande (selecció!).

Un dels handicaps de tot aquest show mediàtic és la confusió que generen els símbols, càntics i celebracions entorn de "nuestra selección". Comencen escalfant motors les ràdios; després del partit, que acaba amb victòria, les valoracions trascendeixen el terreny esportiu i posen èmfasi en la idea que "somos una gran selección", de la que tot bon espanyol hauria d'estar satisfet; a mitjanit, no és estrany sentir gent cridant al carrer "Viva España"... Tot plegat recorda quan Espanya havia de fer mèrits esportius, artístics, etc., per emmascarar el règim franquista; ara que som un país europeu els èxits esportius serveixen per amagar les crisis econòmiques, autonòmiques, i "nuestra selección" esdevé un bàlsam catàrtic, que purifica i unifica.

Per acabar, parlem de futbol, el panem et circenses del segle XXI a casa nostra. Perquè en sé poc, em guiaré per un instint tan primiari com l'entreteniment. El partit contra Itàlia em va avorrir força, però la segona part de la roja contra Rússia, va ser tot un espectacle de joc. Els jugadors ho van donar tot, van córrer sense miraments, van provar virgueries, i van marcar gols. Com el primer, cap. El tanto marcat per Xavi després d'una gran passada d'Iniesta, va servir per oblidar que qui jugava era Espanya i començar a gaudir de bon futbol.

Diumenge, que guanyi el millor!

Panem et circenses I

La cara posseïda, fora de sí, de José Tomàs, el torero revelació. El rostre i el "traje de luces" tacats de sang. En primer terme, el toro que gairebé passa desapercebut... Calia? Era estrictament necessari incloure aquesta foto en la crònica taurina de la tarda del 15 de juny, de la Feria de San Isidro? El País, diari convencut d'esquerres, "progre" i global, va considerar que sí.

Ja m'havia sorprès El País del 6 de juny. L'endemà d'una tarda esplèndida per José Tomàs a Las Ventas, el diari publicava la notícia en portada. Ya es leyenda. José Tomás corta cuatro orejas en Las Ventas en una tarde para la historia, la titulaven, sota una foto del "moment decisiu", que diria Cartier-Bresson, en que el torero entrava a matar. Altres diaris espanyols com La Razón, l'ABC o El Mundo recollien l'èxit amb fotografies de Tomàs tret en braços de la plaça i titulars molt més descriptius.

El País del 16 de juny em va tornar a sorprendre. La tarda de toros del dia abans havia acabat amb Tomás intervingut d'urgència a la infermeria de la plaça. A la portada, una fotonotícia recollia l'ambient entre drama i aroma de tragedia. L'estupefacció va arribar a la pàgina 44, on vaig veure la foto de l'inici, i a sota el titular Una buena tarde para morir.

El País vehicula la idea que els toros equivalen a cultura i fa veritables tauromàquies. Probablement, no és tan pel valor de folklore espanyol que se'n desprèn, tot i que també, si no pel fet que és una de les "nostres" tradicions més antigues (això no treu que siguin primàries), i perquè de sempre, genis de les lletres i les arts com Lorca o Picasso l'han narrat i pintat, elevant-lo a manifestació artística per excel·lència. Aquesta defensa d'allò "més nostre" no eximeix de responsabilitats a l'hora de triar les imatges per il·lustrar els articles. Per tant, malgrat que algunes fotografies puguin ser d'allò més artístiques, cal tenir criteri. El País, amb suficient vagatge, fa un aposta, però sembla passar per alt que allò que a alguns emociona i captiva, a d'altres els pot arribar a ofendre.

Els trenta no pesen. Grease is the world!

Califòrnia, anys seixanta. "Chupes" de pell negra. Pantalons arrapats. "Chicos malos". Noies guais. It's grease lightening! Una història d'amor peculiar. Noi coneix noia. L'estiu s'acaba i es separen. El destí els fa coincidir de nou. On? A l''institut -college- Rydell. Ell, el més xulo de la colla. La gomina sempre apunt. Ella, fifi i recatada. Tota precaució és poca davant del més popular del centre. Però un curs escolar dóna molt de sí: el garatge on la banda tuneja el cotxe per competir amb altres "gangs", els drive-in amb escenes de petó, les festes de pijama i les tardes de batuts de xocolata amb hamburguesa, els balls de l'escola, i la festa de graduació. I mentrestant, de fons, un retrat de la societat americana dels 50, que balla a ritme de "ramalama" , rock i boogie, on cada cop la dona viu la sexualitat de manera més alliberada.
La peli va arrassar. L'aposta de la Paramount va triomfar a mig món: 380 milions de dòlars de recaudació el 1978. Els més cinèfils poden jutjar la qualitat de Grease. Jo, no. Quan tenia 10 anys la meva veïna em tapava els ulls perquè no veiés l'escena romàntica de la platja. Més tard vaig descobrir la música engresadora i les coreografies dinàmiques. Finalment, vaig conéixer de primera mà la societat on s'havia gestat la pel·lícula.

30 anys després, Grease em segueix captivant!

"Chang chang Changitty chang shoobop. That's the way it should be. Wha oooh yeah!".

"Todo vale con tal de conseguir a tu media naranja"

Això ho diu gairebé tot del programa que he descobert aquesta tarda a Tele-5. La cadena regentada pel "Cavaliere" Berlusconi va inaugurar dilluns 9 de juny Mujeres y hombres y viceversa. El programa presentat per Emma García és un producte exportat d'Itàlia que, a l'estil del clàssic "Su media naranja" i el mític Jesús Puente, troba parella a una trentena de persones al llarg de tres mesos. "Un nuevo camino a aquellas personas que anhelan vivir una historia de amor a través de un formato abierto, dotado de un carácter lúdico y divertido, que pondrá de manifiesto que la televisión puede convertirse es un método válido en la consecución de este fin".

Us explico el que he vist: García presenta a dos tronistes (avui els tocava als nois; als primers programes van ser les noies, les que sortien de pesca); després, un sèquit de prop de 12 noies baixen per unes escales i un cop al plató es presenten. El noi -o la noia- tria les 6 que més li agraden; les escollides es venen i ofereixen el millor de sí mateixes, perquè ell es dexideixi per 2, amb qui tindrà una primera cita (la presentadora, per facilitar-li la feina, li recorda que sortirà amb totes!). El públic crida el nom de la concursant que el tronista ha de triar. Els consellers del programa també diuen la seva. Així es crea l'ambient típic d'alguns programes de Tele-5 i Antena 3, idoni per fer bromes sexistes i tirar de clixés caducats: "bueno, ha quedado claro que no eres gay, ¿no?", "hoy quiero que me seduzcan ellas" o "me gusta porque es morena", "mi madre es la mejor, el cerebro de la casa y me quiere mucho.

Mujeres y hombres y viceversa (el títol ven per sí sol!) comença abans que els nens tornin a casa de l'escola; ara, però s'acaba el curs, i segur que més d'un sense activitats extraescolars o casal d'estiu posarà la tele i toparà amb aquest "programa d'entreteniment" per adults que busquen l'amor. Tot plegat, molt educatiu.

中国 Xina

El 4 de juny és una data històrica per Xina. Entre els dies 3 i 4 de juny de 1989, les aspiracions d'obertura i més llibertat dels estudiants xinesos va acabar amb un bany de sang a la plaça de Tiananmen. Escenes similars a les que s'havien viscut a Praga durant la Primavera del 68 es repetien a Orient. Diaris com The Guardian i revistes com TIME van publicar cròniques dels fets, que testificaven la brutalitat dels enfrontaments entre l'exèrcit, impassible, i els estudiants, indefensos, i apropen la història als qui no la van viure. Violència, tancs, sang, mort, i el somni d'avançar, de construir una societat més democràtica, esmicolat. Un xinès afirmava que després de Tiananmen, "Xina mai tornarà a ser la mateixa".

Curiosament, 19 anys després d'aquell episodi, no hi ha un clar posicionament en contra, una disculpa, res. No se'n parla, és un tema tabú. El blog China (The China Blog) del TIME, sí que fa referència a aquest aniversari ignorat. La major presència policial a la plaça de Tiananmen (accentuada ja per la proximitat dels Jocs Olímpics), el cansament dels dissidents, i la lentitud d'Internet són clars símptomes que les autoritats xineses tenen present la data que és. Això contrasta amb els actes celebrats pels familiars de víctimes de la matança. Consideren que no és només "un acte de record als morts sinó una manera de mirar endavant pel futur".

Que Xina vol tirar endavant, està clar. Per això s'hi mira i esforça tant, amb els Jocs Olímpics. És una manera de rentar la cara al país (una mica com vam fer a Barcelona, que ens vam "posar guapos" de sobte), no només en el pla infraestructural, sinó també en matèria de drets humans. I no deixa de ser curiosa l'aportació que fa TIME: "els xinesos tenen més bona consideració del règim pel Jocs Olímpics i de la manera com s'ha resolt el tema del terratrèmol de Sichuan, i passen més per alt l'aniversari de Tiananmen".

Els "ciberdissidents" són la veu crítica amb el règim. Shi Tao, escriptor, periodista i poeta xinès va ser condemnat a 10 anys de presó el 2005 per "divulgació il·legal de secrets d'estat a l'estranger". Yahoo! va filtrar el missatge que Tao va enviar a l'estranger on adjuntava les adevertències de l'Oficina Central del Partit Comunista Xinès als periodistes del país sobre com cobrir els actes de celebració del 4 de juny de 2004. Precisament, en homenatge a ell i com a reivindicació de la manca de llibertat d'expressió (un d'aquells drets democràtics que reclamaven els herois de Tiananmen), el Pen Internacional ha dut a terme una campanya per Internet amb un dels poemes de Tao. Aquest ha seguit la ruta de la flama olímpica i cada dia s'ha llegit amb l'idioma del país corresponent. I no és un poema qualsevol; es titula Juny, i parla, precisament, de Tiananmen.

"Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.
Juny: un sol abrusador m'esquiexa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Junu: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben
per manera d'arribar a mans dels morts"