El món s'ha llevat amb la notícia de l'assalt d'Israel a un comboi humanitari, aquesta matinada en aigües internacionals. Deu dels cooperants que viatjaven a bord del "Flotilla de la libertad" han mort en l'atac; el comboi, sis vaixells amb ajuda humanitària i fins a sis-cents activistes pro-palestins -entre els quals hi havia dos catalans, un periodista valencià, diputats europeus, una premi Nobel de la Pau i un supervivent de l'Holocaust- tenia com a objectiu trencar el bloqueig de la Franja de Gaza. 

He pensat que la fotografia del dia era la concentració en rebuig a l'atac d'Israel, davant la Cambra de Comerç Catalunya-Israel. Hi he trobat prop d'un miler de persones (o més, com es compten?), banderes i una condemna unànime als actes irreflexius d'Israel.

La "guerra" entre Israel i Palestina -un dels conflictes amb més repercussió mundial, que em queda gran i no sabria com explicar- continua oberta i sembla que cap governant té ganes d'enfrontar-s'hi i posar-hi fi.

Tothom té dret a tenir un estat i una terra pròpia; qui s'encarregui de repartir el pastís, que faci parts iguals.

Les Reines

Algú contava que el flamenc va arribar al port de Càdis dins d'una maleta i que, després de rodar dies amunt i avall, va ser descobert i s'hi va quedar per sempre. La de Las Migas és una aventura similar: després de sis anys de carrera musical i d'actuacions per Catalunya i gires per Europa, presenten a l'Auditori el seu primer disc , Reinas del Matute.

Són matuteres -s'autoanomenen així en homenatge a les contrabandistes de tabac del port de Càdis- i "mouen l'aire d'aquí i d'allà", el secret que explica que quatre noies procedents de Berlín, la Bretanya Francesa, Sevilla i Palafrugell aconsegueixin fer un flamenc tan autèntic i alhora diferent, sense ser-ne descendents directes. La veu i el "cajón", les guitarres i el violí i l'acordió (o el que és el mateix, Sílvia Pérez Cruz, Isabelle Laudenbach, Marta Robles Crespo i Lisa Bause) trenen a la perfecció sons andalusos amb d'altres músiques. 

A l'Auditori, arriben de bracet dels amics que les han acompanyat al llarg d'aquest viatge. El quartet, ampliat amb els cors, les palmes i el jaleo -a més d'altres músics i d'un bailaor-,  interpreta lletres de Lorca, fandangos, boleros i algun fado i contagia el seu aire al públic, a través dels ritmes i la veu de Sílvia Pérez Cruz (increïble, genial, una veu que sembla no tenir límits). De les seves maletes Las Migas han tret sal, arte, i molta música. A la maleta del flamenc hi ha entrat aire fresc i dolç.



(l'Isma de TV3 va dir-me que busqués coses d'una tal Sílvia Pérez Cruz, que valia molt la pena; ho vaig comprovar a "El Jardí dels Cinc Arbres", l'obra sobre textos d'Espriu al TNC).

efecte primavera

El primer mòbil

Les mans que tant m'agraden sostenen un nou gadget. Darrere les ulleres, els ulls se'l miren amb escepticisme i curiositat. Lluminós, pesat, indesxifrable com un jeroglífic. Mentre l'observa, sap que s'ha acabat la llibertat de no ser trobat i que comença l'esclavatge de les factures. Creu en el progrés, però fins ara s'ha negat a ser un individu mobilitzat més. -I si no el faig servir?-, pregunta. De reüll, dibuixa mitja rialla. Ell mai diria que no a un nou gadget... encara que sigui un telèfon mòbil.

De buscar pis m'he acostumat a mirar cap amunt.

I què hi trobo, als balcons? De tot!

(resultat d'una tarda intensiva de fotografia amb el Joan Magí)

enceto l'àlbum

Aquest matí he començat a fer els deures, uns exercicis de gimnàstica que m'han de servir per recuperar la meva esquena. L'escalfament, quinze minuts amb infinites seqüències d'apretar i relaxar els abdominals. M'he concentrat en els segons, la pressió, els colzes enganxats a terra, i la respiració. Només he resistit 7 minuts! He abaixat el ritme i he continuat fent ganyotes una estona més, fins les 13:50. Després m'he dedicat a mirar què passava al carrer. Cotxes, vianants, bicicletes amunt i avall; una Guàrdia Urbana multant un cotxe aparcat sobre ratlles blanques; camions als xamfrans; els de la nova gelateria fent els últims retocs per obrir aviat; i personal i moviments propis d'un rodatge, a Enric Granados entre Consell de Cent i Diputació.

Tot això forma part de la meva vida d'ATURada. Fa un mes que no treballo. Fa un mes que m'aixeco tard, esmorzo un suc de taronja natural i una torrada, em connecto a internet per saber què passa al món i al meu entorn, i em capbusso als portals de treball esperant l'oferta. M'ofego perquè no trobo res i penso alternatives, llocs on m'agradaria treballar, llocs interessants on potser necessiten algú. Aprofito per perdre el temps i llegir una mica. M'apunto idees, potser algun dia són brillants! Reviso el correu 30 vegades, no sigui em reclamin i jo no me n'adoni.

Per no avorrir-me, per garantir una mínima productivitat diària, perquè trobo interessant veure què fem quan no tenim res a fer, i per assumir amb filosofia aquesta situació tan estranya, enceto l'Àlbum de dies ATURats (i em comprometo a fer una foto diària).

Ahir vam anar al Museu-Monestir de Pedralbes amb l'Albin. No m'havia aturat a pensar que el nom de Pedralbes ve de petras alba, perquè les pedres amb què Elisenda de Montcada va fer construir el monestir eren d'un to clar. El conjunt és magnífic, la llàstima és haver de descobrir-lo amb l'audioguia, perquè les explicacions són força pobres i la ruta està poc senyalitzada (qui s'anima a museïtzar-lo?). Vam marxar del monestir amb ganes de provar el mató de les clarisses; si encara en fessin, els n'hauria comprat!

Silenci i quietud. Ja no queda res,
com quan passa un vendaval.

Els fonaments tremolen fràgils,
rovellats i esperen.

Torna'm a la vida d'un divendres al matí.

Ninot.

bcn bull

"Tot és ara i res"
recitals poètics a l'autobús, les biblioteques i, fins i tot, entre tombes.
Barcelona poesia

After hours
a la nit les pintures, escultures i els vídeos es veuen d'una manera diferent.
Comprova-ho fins la una de la matinada
La nit dels museus

Sobre dues o més rodes
diumenge, la ciutat és territori de bicis i patins.
La Festa de la Bici

sopar a la Nau

                           
No és un bon moment per confiar en la política -potser són els nostres dirigents els qui clamen als déus que la pluja no pari- però el meu pare insisteix en què no perdi la fe. Malgrat el seu tarannà resistent, penso que ell tampoc no les té totes; potser per això ens vam estirar mútuament al sopar d'anit a la Nau Ivanow. Sempre és d'agrair sentir oradors eloqüents i discursos amb pinzellades de 'realisme idealista' i les paraules del Conseller de Cultura i Mitjans de la Comunicació, Joan Manuel Tresserras, van valer la pena.

La cultura no pot ser estadística, malgrat hagi de confiar en els números per a ser avalada; la cultura no ha de ser entesa com una despesa, sinó que és una inversió per a la democratització i la justícia social; la cultura ha de garantir l'accés a les fonts d'informació i el coneixement; la cultura és, en definitiva, la quarta pota d'aquest estat del benestar que fa aigües i que els seus patrons no aconsegueixen reflotar. I també és la peça de Lego que ens ha de servir per construir i acabar aquesta identitat nostra, un projecte a mig fer.

Aromes de menta i camamilla

Quan Ponç va arribar -per casualitat- a la Barcelona del segle III només hi va trobar misèria i malalties. Davant d'un espectacle tan desolador, al màrtir romà se li va acudir preparar pòcimes amb herbes per alleugerir els mals, explica la llegenda. Cada 11 de maig el carrer Hospital s'omple de parades d'herbes aromàtiques, plantes medicinals, mel i fuites confitades en honor a Sant Ponç, patró dels herbolaris i els aplicultors.

La mel, la camamilla i la menta ho curen tot, oi Ponç? A mi, de tant olorar-les m'ha entrat picor...

Dilema Diagonal

Setmana de consulta per decidir com ha de ser la Diagonal de Barcelona i resposta digna de travessa. Quina t'agrada més, l'A, la B o la C? 

Em sento incapaç de dir si vull una Diagonal boulevard, una Diagonal rambla o si em quedo amb l'actual. És la via on els cotxes aprofiten per circular a més de 50, les bicicletes fan equilibris -per no atropellar vianants que passegen el cos entre la gespa i el carril bici- i els vianants rondinen -perquè les bicis van de bòlid-, i el tramvia es desplaça imantat al sòl amb uns moviments àgils i silenciosos. Cerdà ja la va projectar com a artèria principal de la ciutat, però segur que la imaginava més verda i higiènica. Penso que una decisió trascendental a molts nivells no pot recaure sobre el ciutadà comú, que triarà amb bona fe però deixant-se guiar per l'aparença més que per qüestions urbanístiques (les que més haurien de pesar, en aquest cas).

Si toca mirar la Diagonal per decidir-ne el futur, observem-la amb lupa. En aquest sentit, trobo molt útils les llums que Jordi Borja aporta a aquesta qüestió plena d'ombres: el canvi de la Diagonal és positiu, però els mecanismes polítics no han funcionat correctament. Tanca l'article 'Bona idea. Gestió ingènua' amb la següent reflexió: "Em sembla que un cop més el govern de la ciutat ha caigut en la confusió de reduir l'urbanisme a l'arquitectura i suposar que és el dibuix, com més gran millor, el que ven imatge. El debat ciutadà sobre la Diagonal és polític, de política urbanística en un sentit molt ampli, és a dir de concepció de la ciutat, del seu espai públic, de la vida relacional que es vol afavorir, de la capacitat integradora del marc urbà. És sobre aquestes opcions que cal debat amb la ciutadania i quan es proposi per part del govern o de la societat civil fer consultes populars. Però reduir-ho a escollir entre dos dissenys arquitectònics, que van en la mateixa direcció d'una part, i el no fer res desitjat per un conservadurisme oportunista o poc informat, és posar-se pals a les rodes. Una ingenuïtat sorprenent per part d'un equip de govern amb molta experiència de poder".

De la campanya 'El futur de la Diagonal és a les teves mans' hi pengen massa serrells i Quim Monzó els retalla a  'Votad con toda libertad lo que yo os diga'. Coincideixo amb els dubtes que li sorgeixen i les senyals d'alarma que s'encenen (a la llunyania). Fins a quin punt és necessari reformar la Diagonal? Si ens creiem que la transformació és positiva, per què s'ha de córrer a fer-la ara, quan les prioritats polítiques i de la societat apunten cap a d'altres bandes? Finalment, està molt bé donar veu al ciutadà i fomentar la participació, però esperem que en aquest gest de 'democràcia participativa' que ens fa tan progres i avançats, no ens hi enganxem els dits: els ciutadans decidiran si volen la Diagonal A, la B, o la C i els polítics hauran d'assumir els resultats de la consulta, tan si els agrada com si no. També haurem d'estar atents, no sigui que aprofitin la decisió ciutadana com a excusa per a no assumir els seus errors.


Epíleg: A El País he descobert el blog d'Isabel Núñez i el seu manifest per preservar els arbres de la ciutat. Em dol que Barcelona sigui una ciutat aixecada i foradada, un gruyere que torna a la normalitat a base de carretades de ciment. No vull una ciutat gris i monocroma; vull una ciutat amb abres, parcs, i aire saludable; una ciutat de verds, blaus i vermells.