Tarda gris

Fa una tarda gris, i en alguns punts del cel cobert de núvols sembla que vulgui escorre-s'hi el sol. Se senten els ocells, sembla que parlin en la distància. A estones plou, només a ràfegues. No plou tant com havien anunciat les prediccions. És cosa de Murphy, però toca molt els nassos!

Avui ballàvem a la Plaça del Rei!!!! Havia de ser una d'aquelles actuacions gairebé habituals, de temporada, per oferir als turistes i curiosos de casa una petita mostra de les danses tradicionals catalanes. A més, coincidia amb Corpus, i potser com per casualitat s'haurien trobat dues manifestacions tradicionals, la processó amb el vestiari i els nostres balls.

Perdoneu el meu egocentrisme, però avui no havia de ploure! Els déus de l'aigua estan fent molt de cas a les nostres crides de pluja, però avui no tocava! Teníem preparat un ball de pompa, el de Bombers! (avui ja feia il·lusió) i el cuquet de quan fa molts dies que no et vesteixes i desvesteixes amb pressa, puges a l'escenari i disfrutes del directe.

Almenys ara sí que plou.

Aprofito l'altaveu per si algú té ganes de veure balls tradicionals i ballar una estoneta:

Dissabte 31 de maig, Festa de Primavera.

A les 18h., a Enric Granados entre Consell de Cent i Diputació.

Organitza Ballets de Catalunya.

Mariano, el genet solitari

La portada de Público d'avui és molt significativa: qui serà el proper en deixar plantat Mariano Rajoy? Eduardo Zaplana va ser el primer. Va anunciar amb antel·lació als més propers que se n'anava a Telefónica i Rajoy va ser l'últim en assabentar-se'n. Després va fer-ho Ángel Acebes, molt per sorpresa. Maria San Gil va trigar poc a saltar, argumentant que no confiava en el seu projecte. Ara Esperanza Aguirre li recrimina que "alguna cosa s'està fent malament". I fins i tot Aznar fica cullerada lamentant la sortida de San Gil i Ortega Lara.

Es respira el Congrés de València. De no ser per Ruiz-Gallardón i la número tres del partit, Soraya Sáenz de Santamaría, Rajoy estaria completament sol. Però ni així s'ensorra (ja ho tenen els gallecs). Ho ha demostrat aquest matí: Gènova va convocar -via sms- als militants del partit a una manifestació en favor de San Gil primer, i a la contramanifestació per Rajoy després. Quan Rajoy ha arribat a la seu del partit l'han escridassat, i una de les proclames que més s'han sentit ha estat "que se vaya, que se vaya Mariano". Ell s'ha defensat més tard amb contundència: "Si alguien quiere presentarse, que dé un paso adelante y lo diga".

El PP està ensenyant totes les cartes d'aquest joc "precongressual" que comença a fer-se pesat. PP per esmorzar, per dinar i per sopar. Per què tant de soroll? Rajoy aspira a tombar cap al centre després de la deriva "ultradretana" des les últimes legislatures, i els hard s'hi oposen. Els hard -el nucli dur, ranci i integrista- (a més dels polítics, La Cope i El Mundo) volen desgastar Rajoy, el van desacreditant mica en mica, per fer-lo fora.

Mai m'hagués pensat que Rajoy pogués despertar-me compassió. Em passa amb polítics que s'envelleixen perquè deixen la pell fent la feina (tot i que sóc conscient que és el que els toca). M'imagino en el seu lloc, de genet solitari enmig d'un desert ple d'escurçons i penso que té valor. Deu estar cansat i trist. L'animo a no rendir-se i seguir apostant pel canvi.

Més que museus

Diumenge 18 de miag és el Dia Internacional dels Museus. La jornada organitzada per l'ICOM (Consell Internacional dels Museus) enguany se celebra sota el lema "Els museus. Agents de canvi i desenvolupament social".

Alissandra Cummins, presidenta de l'organització, ha destacat que "la funció dels museus en el terreny educatiu i ètic consisteix a fer participar les comunitats multiculturals actuals en la tasca museística mitjançant la realització i concepció d'exposicions i tallers". L'ICOM ofereix una definició d'art molt funcional: l'art, sense concretar moviments o artistes, com a estímul, element dinamitzador de la societat; l'art com a eina per combatre (o ajudar a pair) la globalització.

Jo també penso que l'art serveix "per interpretar el passat des del present, i configurar un futur més brillant". A nivell estètic, els objectes artístics produeixen un plaer incomparable, però poden tenir vida més enllà dels expositors, les botigues de regals i els llibres d'art. Els hem de conservar, perquè expliquen el que hem estat. Hi hem de tenir accés i els hem de poder tocar perquè parlen del que som. I els hem d'utilitzar i exprèmer al màxim. Ajudaran a construir el que serem.

"Tertúlies" per resoldre el món

Un dels temes que més ens preocupa (i ocupa) és el PERIODISME -en majúscules, la disciplina- i tots els seus tentacles. Una xerrada de Manel Cuyàs sobre la tertúlia radiofònica s'ha convertit en una provocació, un revulsiu, una píldora d'aquelles que purga per dins. Com a futurs periodistes, podem tenir una visió encara idílica de la professió. No es tracta d'"evangelitzar" la societat, però sí que hem de defensar un model de comunicació digne enfront de les cada cop més habituals tertúlies, columnes, i espais d'opinió on periodistes diuen la seva perdent lleugerament el món de vista.

Val la pena recordar que encara hi ha una jerarquia de temes: no és el igual parlar de violència de gènere que de les rivalitats entre els millors cuiners de Catalunya. Els temes més seriosos no poden ser ventilats com si res, perquè forma part de la inèrcia de la tertúlia. A més, per damunt dels periodistes encara hi ha experts en la matèria, amb més coneixements, però no tan bons com a oradors. I finalment, no tot es pot batejar com a entreteniment ni es pot fer un model de televisió o ràdio al gust del públic, per molt que pesin les audiències.

Els periodistes que s'obliden de coses tan bàsiques argumenten que d'alguna manera s'han de guanyar la vida. Però mentre volten per platons de tele i estudis de ràdio, aprofiten per descarregar i explaiar-se, ara sí, seriosament, en la columna d'un diari. Amb quina cara els hem de mirar? On han perdut la credibilitat i on se suposa que l'han de recuperar?

Si alguna cosa m'ha quedat clara és que terútlia i debat són termes diferents:
tertúlia Reunió de persones que s'apleguen habitualment per tal de conversar o de dur a terme qualsevol altre passatemps
debat (de debatre) Discutir amplament amb un interlocutor o uns quants.

Com que tothom veu/sent tertúlies, serà qüestió de vendre que els debats també estan bé. I així, mica en mica, anirem resolent el món... que tot està per fer i tot és possible!

La pluja no sempre és agraïda

Si parlem d'aigua, també vé al cap Birmània.

Feia dies que esperàvem la pluja. A ells els va arribar de sobte. Un dissabte sense poder sortir de casa. A ells, la pluja i el vent se'ls l'ha endut. Si surts al carrer, acabes xop com un gat, a punt d'escòrrer. Els carrers de Myanmar no són els més acollidors per sortir a passejar: runa i destrossa predominen ara a Birmània. Amb un paraigües i agilitat per esquivar tolls, sobrevius al temporal de maig. Ells s'han quedat sense recursos, i l'ajuda els arriba amb comptagotes.
Que la terra i els pantans absorveixin cada gota d'aigua...

Ja sabeu qui...

Dimarts parlàvem a l'hora de dinar de Ja sabeu qui, i curiosament avui som la matèria primera amb la que elabora botifarres, aquesta espècie de "Jack el desbudellador". De petit, Ja sabeu qui volia ser carnicer, però per l'aprensivitat a la sang va decidir abandonar els ganivets. Ara té una nova arma, la paraula, i la utilitza per fer córrer rius de sang, als que observa des del seu pedestal (o columna).

Ja sabeu qui és d'aquells "comunicadors" que s'ho permeten tot. El poso al sac dels que s'anomenen (i segur que ho són) periodistes; diuen que s'han treballat ells sols el camí, que han arribat lluny per la seva vàlua. Inconscientment, deuen pensar que se'ls ha designat gurús de la tribu humana, desconsicenciada i apàtica. I es creuen tan divinitats, que la seva paraula i raó, la seva veritat és la que val.

I si li preguntes a Ja sabeu qui si porta màscara i li paguen per dir el que diu respon a tot que no, que no és un producte de màrqueting, sinó algú genuïnament franc i punyent. Ara bé, a l'hora de raonar, fins i tot la seva arma se li torna en contra i perd els papers i la batalla dialèctica encotillat en la raó.

Ja sabeu qui és?

Amb la vènia

El nostre país petit, com cantava Lluís Llach, està més a prop de ser reconeguda com a NACIÓ en el preàmbul de l'Estatut. Només faltaria! La proposta ha estat debatuda (però no votada) pel Tribunal Constitucional, i aquest assegura que no afectaria la relació bilateral entre Espanya i Catalunya ni tindria efectes jurídics en l'Estatut.

No ens emocionem abans d'hora: Ridao afirma a la pàgina web d'Esquerra Republicana que caldrà veure com es posiciona el Tribunal Constitucional en temes com la llengua, el finançament i les competències, les parts "més importants i substantives del text".

Malgrat tot, és un pas més voler reconèixer la realitat de Catalunya, i acceptar, encara que sigui a nivell institucional, el sentiment diferencial d'una bona part de la població. Per això avui Catalunya s'ha llevat contenta, radiant, i amb una mica més de força, malgrat l'astènia que genera la primavera.