Si mires per la finestra de la cuina, els que dominen la vista són aquests camps de blat torrats, com si enlloc de ploure-hi aigua els reguessin amb or. La tarda del dissabte de festa major tornem xino xano cap al "Xalet". Jo bado boca amb la posta de sol, i em faig la valenta passant pel davant de Cal Borrassó; a veure qui se m'apropa ara ensenyant les dents! (els gossos ja no em fan tanta por). Un avi enfila la carretera de Pontils, torna de caminar, i quan és a la meva alçada, em saluda.
-Que ets de Cal Sendra?
-Sí.
-Així l'avi deu estar content! -jo somric-. No us hi veig gaire, per aquí...
-Ja, però cada any pugem per la festa major!
És cert que no pugem sovint a Santa Coloma, però a l'agost, alguna cosa estira cap allà. Així, cada any per la festa major ocupem la casa que mons avis van construir amb tanta il·lusió i esforç, i l'omplim d'olors, soroll i vida. Suposo que això, allà on siguin, els fa contents.
La Natura és la més gran de les criatures de la Terra. A vegades ho demostra de mala manera, quan plou sense control, negant la visibilitat als vehicles indefensos que, camí de Bagà, s'enfilen per la serpentejant carretera de Cercs, o quan els trons peten com la més eixordidora de les traques i provoquen esglais múltiples.
A vegades sap ser gentil i benèvola, i ofereix espectacles com aquest. Què l'ha fet així? Són el vent i l'aigua, els que gràcies a l'erosió constant han aconseguit donar-li aquesta forma de forca? O va aparéixer de sota l'aigua, com una imatge onírica que el mar guardava gelosament? A la carretera, la muntanya és una aparició que retalla el cel i fa delir els ulls humans. Un cop a sota, aquesta perd la forma, i les criatures indefenses es concentren per no deixar-se endur pel vent que circula per la vall profunda que s'eixampla fins a l'horitzó.
Parada gairebé obligada. No podia faltar la platja, la nostra platja predilecta, Sa Riera. L'aigua deixa veure el color de la pell, la fugacitat dels moviments dels peixos, la forma de les roques que reposen al fons del mar... I és juganera. Segons des d'on la miris, li veuràs un to o un altre.
Baixo a la sorra i camino entre les barques, jugant a trobar enmig de tants pals les illes Medes. Contemplem la costa a vol d'ocell. O ens perdem mar endins, fins on ho permeten les nostres cames, per estar sols, llançar-nos del tobogan, "prendre banys" d'aigua freda i gaudir de moments de que porten per títol "de vacances".
...................................................
Al llarg de l'agost he anat omplint la "nevera". He regulat la temperatura a 24º per no passar fred, i hi he anat enganxant imans, com si fos a casa meva. Els meus companys de cuina, el Sergi i l'Enric, han contribuït al repostatge, i tot i que alguns dies no hi hem pogut posar res de nou, hem anat farcint aquesta "nevera", cada cop menys freda, per a mi.
Deixant de banda el sentit figurat, he invertit els matins de juliol i agost d'una bona manera, i malgrat els dubtes inicials, al final he pogut provar tot el que volia, he tastat què és la ràdio, i n'estic molt satisfeta.
