El remei per la calor: la nevera

A les dotze del migdia el sol pica de valent. Tinc sort. M'amago dins d'una espècie de búnker de color groc, on puc arribar a passar fred. Avui he sortit d'aquesta caixa per cobrir una notícia. M'he sentit útil i fins i tot important. Excepte a l'hora de la vertitat. He dubtat de com actuar: em quedo dins d'una reunió a porta tancada? Espero la decla oficial? Espero (l'encerto).

De fet, la notícia era re-notícia. Ja se sap. No news? Good news. En el meu cas, no news, avorriment. Cada matí a les 10 obro una gran nevera. La Montse se n'ha anat definitivament al càmping (que no sigui res, l'allau de mosquits!). Ara el Sergi s'hi passeja i va traient i ficant temes, embolicats curosament amb paper film, fresquets però amb data de caducitat.

Continuarà... Espero que no em trobeu congelada.

Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima... La miro i hi veig fragilitat i dolçor.

Com passa el temps, els anys volen sense adonar-nos'en. El primer, te l'expliquen. A partir dels cinc saps què passa. Com en són de divertits els 10 i 11! Als 14 comences a tocar de peus a terra. Els 18 són per volar lluny. Els 20, per enamorar-se. Als 24 toca prendre decisions....

Evolucionem de material sensible a tot terreny, conservant grans dosis de nostàlgia cap al que hem estat, allò que ja no recordem (de no ser per les fotografies, les tietes petoneres, els pares emocionats), assaborint el present i esperant el futur amb ganes... Mirant-ho tot amb els mateixos ulls oberts amb els que un dia, fa 25 anys, vaig donar la benvinguda al món.