El biòleg del grup va comentar que era com un niu d'oreneta: aparentment petit, però amb cabuda per a molta gent. Entrar en aquell bar del quilòmetre 216 de la carretera de Puigcerdà va ser com creuar una porta del temps i de l'espai: les cançons, els instruments, i els personatges em van transportar a qualsevol taverna antiga de qualsevol carretera perduda dels Estats Units.
Les camises de llenyataires, les cerveses a la mà i l'espontaneïtat amb que sorgien les cançons poden confondre si s'empra la imaginació, però realment, només érem en un poble petit, allunyat de la civilització coneguda, i feia fred i plovia... L'indret idoni per retrobar-se amb tot allò més popular.
Cal un acordió? En tenim un! Improvisem una cançó? Tu posa-hi la música que jo m'ocupo de la lletra. Cançons populars? Les que vulgues, fins i tot les més marranes... La música i el ball sorgeixen de manera natural, els portem a dins. Només cal deixar-se seduir.
Cal un acordió? En tenim un! Improvisem una cançó? Tu posa-hi la música que jo m'ocupo de la lletra. Cançons populars? Les que vulgues, fins i tot les més marranes... La música i el ball sorgeixen de manera natural, els portem a dins. Només cal deixar-se seduir.
