Al llarg de dos anys he viscut dies de tots colors, de pensar «això realment està fet per a mi?» fins a «això m'encanta!». Malgrat tot, sé que he escollit bé, perquè he disfrutat treballant i he après -i si més no m'hi he apropat- a les bases d'un ofici que sembla que m'agrada.
Ara l'idolatro, només l'assimilo a coses bones, i idealitzo professionals i maneres de fer. A la realitat, el paradigma falta de temps i feina ben feta no sempre es compleix, i tothom que s'hi dedica treballa dur i fa sacrificis. El mercat dels mitjans no podrà absovir tots els aprenents de. El periodisme, despullat, és com qualsevol altre ofici.
M'ho he passat molt i molt bé "jugant" a l'aprenent, al taller de ràdio, fent reportatges en tots els suports possibles, coneixent països llunyans, dibuixant un mapa de l'estructura de la comunicació, descobrint mestres del periodisme, pensant empreses realistes, debatent sobre la deontologia amb persones -d'ofici, periodistes- , sortint per la tele, escrivint de bon matí sense inspiració, absorvint el màxim de les converses amb gent interessant (tant protoperiodistes com gent del carrer). Quan sigui periodista...
Gràcies!
Woody Allen fa pel·lícules i jo estic convençuda d'haver viscut dues tardes en un dels seus films. Acabo de baixar d'una muntanya russa, i encara vaig despentinada, i esbufego de l'emoció, i l'estòmac va tornant al seu lloc després de tant de sotrac. Alhora, em sento immensa, com si fos un globus i m'haguéssin anat inflant, inflant, inflant... sense arribar a petar.
Dilluns vaig passar la tarda a la consulta d'un especialista de medicina tradicional xinesa; el vaig recollir a les portes d'un més que gimnàs -un centre wellness-, i sense oposar resistència a les preguntes d'una ignorant del tai-chi, va convidar-me a acompanyar-lo a la seva consulta per atendre'm reposadament. Mentre esperava el meu torn per a l'entrevista, la germana de la pacient acupunturada i jo vam tenir una conversa animada, de les que només es tenen en situacions en que més val xerrar per passar l'estona... Després, l'entrevista -molt sui generis i plena de referència a la respiració i la pau interior- va deixar-me molt sedada, incapacitant-me com a periodista que talla una conversa perquè no té temps. Quan em vaig recuperar de la hipnosi, em vaig acomiadar i em van desitjar sort.
La de divendres també va ser una tarda màgica, al costat d'un galerista de Vic que em va permetre observar-lo en acció, a punt per comprar i vendre art. Aquest retorn al món de l'art em va servir per corroborar dues coses: en sé molt poc (i sóc llicenciada en Història de l'Art!) i encara ara hi ha alguna cosa que m'estira, però no arriba a ser devoció (ni hi tinc vocació). El galerista va explicar-me intringulis econòmics i de gestió durant dues hores, temps en el que vam estar vigilats d'aprop per Fortuny, Tàpies, Miró i Modest Cuixart... quin plaer! Dues visites van aportar sal i pebre. La segona em va colpir. Parlava de poca vanitat com a periodista mentre es vanagloriava d'haver fet això i allò altre... Em va admirar que hagués parlat amb algunes de les figures polítiques i culturals més rellevants del segle XX, però em va decebre la seva falsa modèstia. Quan vaig marxar, el galerista em va recordar que tenia les portes obertes per visitar-lo, sempre que no estigués enfeinat amb transaccions.
No sé si això és periodisme, però interiorment ho he batejat com a periodisme de proximitat. Sigui el que sigui, m'ha agradat veure que la gent té temps pels altres i el dedica sense massa reticències. Potser realment el món no està tan malament com ens pensem.
Ara l'idolatro, només l'assimilo a coses bones, i idealitzo professionals i maneres de fer. A la realitat, el paradigma falta de temps i feina ben feta no sempre es compleix, i tothom que s'hi dedica treballa dur i fa sacrificis. El mercat dels mitjans no podrà absovir tots els aprenents de. El periodisme, despullat, és com qualsevol altre ofici.
M'ho he passat molt i molt bé "jugant" a l'aprenent, al taller de ràdio, fent reportatges en tots els suports possibles, coneixent països llunyans, dibuixant un mapa de l'estructura de la comunicació, descobrint mestres del periodisme, pensant empreses realistes, debatent sobre la deontologia amb persones -d'ofici, periodistes- , sortint per la tele, escrivint de bon matí sense inspiració, absorvint el màxim de les converses amb gent interessant (tant protoperiodistes com gent del carrer). Quan sigui periodista...
Gràcies!
Woody Allen fa pel·lícules i jo estic convençuda d'haver viscut dues tardes en un dels seus films. Acabo de baixar d'una muntanya russa, i encara vaig despentinada, i esbufego de l'emoció, i l'estòmac va tornant al seu lloc després de tant de sotrac. Alhora, em sento immensa, com si fos un globus i m'haguéssin anat inflant, inflant, inflant... sense arribar a petar.
Dilluns vaig passar la tarda a la consulta d'un especialista de medicina tradicional xinesa; el vaig recollir a les portes d'un més que gimnàs -un centre wellness-, i sense oposar resistència a les preguntes d'una ignorant del tai-chi, va convidar-me a acompanyar-lo a la seva consulta per atendre'm reposadament. Mentre esperava el meu torn per a l'entrevista, la germana de la pacient acupunturada i jo vam tenir una conversa animada, de les que només es tenen en situacions en que més val xerrar per passar l'estona... Després, l'entrevista -molt sui generis i plena de referència a la respiració i la pau interior- va deixar-me molt sedada, incapacitant-me com a periodista que talla una conversa perquè no té temps. Quan em vaig recuperar de la hipnosi, em vaig acomiadar i em van desitjar sort.
La de divendres també va ser una tarda màgica, al costat d'un galerista de Vic que em va permetre observar-lo en acció, a punt per comprar i vendre art. Aquest retorn al món de l'art em va servir per corroborar dues coses: en sé molt poc (i sóc llicenciada en Història de l'Art!) i encara ara hi ha alguna cosa que m'estira, però no arriba a ser devoció (ni hi tinc vocació). El galerista va explicar-me intringulis econòmics i de gestió durant dues hores, temps en el que vam estar vigilats d'aprop per Fortuny, Tàpies, Miró i Modest Cuixart... quin plaer! Dues visites van aportar sal i pebre. La segona em va colpir. Parlava de poca vanitat com a periodista mentre es vanagloriava d'haver fet això i allò altre... Em va admirar que hagués parlat amb algunes de les figures polítiques i culturals més rellevants del segle XX, però em va decebre la seva falsa modèstia. Quan vaig marxar, el galerista em va recordar que tenia les portes obertes per visitar-lo, sempre que no estigués enfeinat amb transaccions.
No sé si això és periodisme, però interiorment ho he batejat com a periodisme de proximitat. Sigui el que sigui, m'ha agradat veure que la gent té temps pels altres i el dedica sense massa reticències. Potser realment el món no està tan malament com ens pensem.
