La meva càmera ha decidit viatjar pel seu compte durant una setmana. Voltarà per la província de Tarragona, a la recerca de molts Queraltós (penjada sempre del coll del meu pare, que està elaborant un catàleg d'un pintor desconegut i genial del seu poble, Santa Coloma de Queralt). Jo no m'he lliurat de la foto diària...
En realitat, la fotografia d'avui hauria de recollir l'acció de remenar entre carpetes, a la recerca d'un document que creus perdut. Abans no hi arribes, topes amb un munt d'esculls sentimentals (carpetes plenes de retalls, carpetes amb dedicatòries èpiques, i àlbums de fotos que recullen dels tres anys a la revolució dels catorze o el viatge iniciàtic als Estats Units).
Quan finalment acaricies la carpeta de color vermell, recordes el dia en què hi vas emmagatzemar aquell munt de papers escrits a mà amb històries -sovint inacabades- de detectius, d'aventures, i de personatges inventats. I finalment hi trobes el què buscaves:
El taxista de les Rambles. Un dia va arribar a mi un relat de Maruja Torres parlant del seu Raval i vaig decidir imitar-la. Vaig transportar l'olor de pipí del Raval a les Rambles i, inspirant-me en la ciutat, els carrers, la nit, i les inquietuds dels quinze anys vaig seguir escrivint. Després d'
El taxista... va venir
Nit de pobre, pobra nit i després, la sequera.
La foto també parlaria del valor del paper. Ara que hem perdut habilitat amb el llapis i no som persones sense un teclat i el nostre PC, jo no seria res sense els meus papers. Crec en la importància de guardar, conservar i, algun dia, recuperar documents que ja no recordem. I tocar-los, i si cal que se'ls endugui el vent, o que se'ls mengi el temps (però que no se'ls carregui un virus).
La foto fins i tot recolliria el moment de la lectura d'
El taxista de les Rambles i les reaccions posteriors; l'esquena de la lectora ho diria tot. Les històries dels catorze anys bullien d'ingenuïtat i arcaismes, però tenien un aire fresc sorprenent. Ara ja no m'agrada com sonen, estan excessivament caducades.
Ens toca recollir la pilota -com a la criatura que juga als jardins del Palau Robert-, però a vegades les circumstàncies ens van balderes i fan por. A qui entrés amb mi a la cambra fosca per revelar la foto li diria que segueixo escrivint
tonteries com aquesta per no perdre un bon hàbit.
