14 de maig del 2010
sopar a la Nau
No és un bon moment per confiar en la política -potser són els nostres dirigents els qui clamen als déus que la pluja no pari- però el meu pare insisteix en què no perdi la fe. Malgrat el seu tarannà resistent, penso que ell tampoc no les té totes; potser per això ens vam estirar mútuament al sopar d'anit a la Nau Ivanow. Sempre és d'agrair sentir oradors eloqüents i discursos amb pinzellades de 'realisme idealista' i les paraules del Conseller de Cultura i Mitjans de la Comunicació, Joan Manuel Tresserras, van valer la pena.
La cultura no pot ser estadística, malgrat hagi de confiar en els números per a ser avalada; la cultura no ha de ser entesa com una despesa, sinó que és una inversió per a la democratització i la justícia social; la cultura ha de garantir l'accés a les fonts d'informació i el coneixement; la cultura és, en definitiva, la quarta pota d'aquest estat del benestar que fa aigües i que els seus patrons no aconsegueixen reflotar. I també és la peça de Lego que ens ha de servir per construir i acabar aquesta identitat nostra, un projecte a mig fer.
11 de maig del 2010
Aromes de menta i camamilla
Quan Ponç va arribar -per casualitat- a la Barcelona del segle III només hi va trobar misèria i malalties. Davant d'un espectacle tan desolador, al màrtir romà se li va acudir preparar pòcimes amb herbes per alleugerir els mals, explica la llegenda. Cada 11 de maig el carrer Hospital s'omple de parades d'herbes aromàtiques, plantes medicinals, mel i fuites confitades en honor a Sant Ponç, patró dels herbolaris i els aplicultors.
10 de maig del 2010
Dilema Diagonal
Setmana de consulta per decidir com ha de ser la Diagonal de Barcelona i resposta digna de travessa. Quina t'agrada més, l'A, la B o la C?
Em sento incapaç de dir si vull una Diagonal boulevard, una Diagonal rambla o si em quedo amb l'actual. És la via on els cotxes aprofiten per circular a més de 50, les bicicletes fan equilibris -per no atropellar vianants que passegen el cos entre la gespa i el carril bici- i els vianants rondinen -perquè les bicis van de bòlid-, i el tramvia es desplaça imantat al sòl amb uns moviments àgils i silenciosos. Cerdà ja la va projectar com a artèria principal de la ciutat, però segur que la imaginava més verda i higiènica. Penso que una decisió trascendental a molts nivells no pot recaure sobre el ciutadà comú, que triarà amb bona fe però deixant-se guiar per l'aparença més que per qüestions urbanístiques (les que més haurien de pesar, en aquest cas).
Si toca mirar la Diagonal per decidir-ne el futur, observem-la amb lupa. En aquest sentit, trobo molt útils les llums que Jordi Borja aporta a aquesta qüestió plena d'ombres: el canvi de la Diagonal és positiu, però els mecanismes polítics no han funcionat correctament. Tanca l'article 'Bona idea. Gestió ingènua' amb la següent reflexió: "Em sembla que un cop més el govern de la ciutat ha caigut en la confusió de reduir l'urbanisme a l'arquitectura i suposar que és el dibuix, com més gran millor, el que ven imatge. El debat ciutadà sobre la Diagonal és polític, de política urbanística en un sentit molt ampli, és a dir de concepció de la ciutat, del seu espai públic, de la vida relacional que es vol afavorir, de la capacitat integradora del marc urbà. És sobre aquestes opcions que cal debat amb la ciutadania i quan es proposi per part del govern o de la societat civil fer consultes populars. Però reduir-ho a escollir entre dos dissenys arquitectònics, que van en la mateixa direcció d'una part, i el no fer res desitjat per un conservadurisme oportunista o poc informat, és posar-se pals a les rodes. Una ingenuïtat sorprenent per part d'un equip de govern amb molta experiència de poder".
De la campanya 'El futur de la Diagonal és a les teves mans' hi pengen massa serrells i Quim Monzó els retalla a 'Votad con toda libertad lo que yo os diga'. Coincideixo amb els dubtes que li sorgeixen i les senyals d'alarma que s'encenen (a la llunyania). Fins a quin punt és necessari reformar la Diagonal? Si ens creiem que la transformació és positiva, per què s'ha de córrer a fer-la ara, quan les prioritats polítiques i de la societat apunten cap a d'altres bandes? Finalment, està molt bé donar veu al ciutadà i fomentar la participació, però esperem que en aquest gest de 'democràcia participativa' que ens fa tan progres i avançats, no ens hi enganxem els dits: els ciutadans decidiran si volen la Diagonal A, la B, o la C i els polítics hauran d'assumir els resultats de la consulta, tan si els agrada com si no. També haurem d'estar atents, no sigui que aprofitin la decisió ciutadana com a excusa per a no assumir els seus errors.
Epíleg: A El País he descobert el blog d'Isabel Núñez i el seu manifest per preservar els arbres de la ciutat. Em dol que Barcelona sigui una ciutat aixecada i foradada, un gruyere que torna a la normalitat a base de carretades de ciment. No vull una ciutat gris i monocroma; vull una ciutat amb abres, parcs, i aire saludable; una ciutat de verds, blaus i vermells.
Em sento incapaç de dir si vull una Diagonal boulevard, una Diagonal rambla o si em quedo amb l'actual. És la via on els cotxes aprofiten per circular a més de 50, les bicicletes fan equilibris -per no atropellar vianants que passegen el cos entre la gespa i el carril bici- i els vianants rondinen -perquè les bicis van de bòlid-, i el tramvia es desplaça imantat al sòl amb uns moviments àgils i silenciosos. Cerdà ja la va projectar com a artèria principal de la ciutat, però segur que la imaginava més verda i higiènica. Penso que una decisió trascendental a molts nivells no pot recaure sobre el ciutadà comú, que triarà amb bona fe però deixant-se guiar per l'aparença més que per qüestions urbanístiques (les que més haurien de pesar, en aquest cas).
Si toca mirar la Diagonal per decidir-ne el futur, observem-la amb lupa. En aquest sentit, trobo molt útils les llums que Jordi Borja aporta a aquesta qüestió plena d'ombres: el canvi de la Diagonal és positiu, però els mecanismes polítics no han funcionat correctament. Tanca l'article 'Bona idea. Gestió ingènua' amb la següent reflexió: "Em sembla que un cop més el govern de la ciutat ha caigut en la confusió de reduir l'urbanisme a l'arquitectura i suposar que és el dibuix, com més gran millor, el que ven imatge. El debat ciutadà sobre la Diagonal és polític, de política urbanística en un sentit molt ampli, és a dir de concepció de la ciutat, del seu espai públic, de la vida relacional que es vol afavorir, de la capacitat integradora del marc urbà. És sobre aquestes opcions que cal debat amb la ciutadania i quan es proposi per part del govern o de la societat civil fer consultes populars. Però reduir-ho a escollir entre dos dissenys arquitectònics, que van en la mateixa direcció d'una part, i el no fer res desitjat per un conservadurisme oportunista o poc informat, és posar-se pals a les rodes. Una ingenuïtat sorprenent per part d'un equip de govern amb molta experiència de poder".
De la campanya 'El futur de la Diagonal és a les teves mans' hi pengen massa serrells i Quim Monzó els retalla a 'Votad con toda libertad lo que yo os diga'. Coincideixo amb els dubtes que li sorgeixen i les senyals d'alarma que s'encenen (a la llunyania). Fins a quin punt és necessari reformar la Diagonal? Si ens creiem que la transformació és positiva, per què s'ha de córrer a fer-la ara, quan les prioritats polítiques i de la societat apunten cap a d'altres bandes? Finalment, està molt bé donar veu al ciutadà i fomentar la participació, però esperem que en aquest gest de 'democràcia participativa' que ens fa tan progres i avançats, no ens hi enganxem els dits: els ciutadans decidiran si volen la Diagonal A, la B, o la C i els polítics hauran d'assumir els resultats de la consulta, tan si els agrada com si no. També haurem d'estar atents, no sigui que aprofitin la decisió ciutadana com a excusa per a no assumir els seus errors.
Epíleg: A El País he descobert el blog d'Isabel Núñez i el seu manifest per preservar els arbres de la ciutat. Em dol que Barcelona sigui una ciutat aixecada i foradada, un gruyere que torna a la normalitat a base de carretades de ciment. No vull una ciutat gris i monocroma; vull una ciutat amb abres, parcs, i aire saludable; una ciutat de verds, blaus i vermells.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)